Tap de rosca, per què no?

Per Carlos Delgado

A una escena de l’excel·lent pel·lícula Boges d’alegria (La pazza giogia), del director Carlo Virzì, la meravellosa comtessa Beatrice, impulsiva, llenguda i bipolar, refusa una ampolla de vi d’alta qualitat perquè té tap. El cambrer, sol·lícit, es retira amb una lleu inclinació de cap, per tornar al cap d’una estona amb una altra ampolla, aquesta amb tap de rosca. Problema resolt. 

Malauradament, les coses no són tan senzilles, i el tap de rosca ensopega a Espanya amb tants malentesos com prejudicis. D’aquí la paradoxa: són cada vegada més els cellers que el fan servir per les seves vendes internacionals, moltes vegades per exprés desig de l’importador. El que és bo i necessari pel consumidor anglès, alemany, escandinau, xinès o nord-americà, no ho és per l’espanyol. Com si d’un suro, per si sol, fos garantia de qualitat! Si visitem botigues i supermercats d’Alemanya, Suècia, Holanda o Anglaterra, ens portaríem una bona sorpresa encomprovar el tap de rosca en vins espanyols elaborats per cellers prestigiosos de zones com Rías Baixas, Rueda, Ribera del Duero i Rioja. No es tracta de meditacions personals: un estudi portat a terme el 2014 per IPSOS, empresa líder en investigació de mercats a nivells global, concloïa que el tapament amb tap de rosca és el favorit dels consumidors europeus.

El cert és que, entre nosaltres, la única raó per refusar una ampolla amb tap de rosca és la seva mala imatge, associada al vi barat, de baixa qualitat. Però és només qüestió de temps el que aquesta percepció, que ja no s’ajusta a la realitat, canviï. El tap de rosca modern no té res a veure amb la qualitat sinó amb la tipologia i elaboració. El que explica que a països sense tants prejudicis històrics, però excel·lents elaboradors, la rosca sigui majoritària: Nova Zelanda (95%), Austràlia (80%), Àfrica del Sud (65%), Xile (63%). La raó s’ha de buscar en la superioritat de la comoditat i seguretat sobre el prestigi, que es reserva a les grans marques, i els vins de llarga criança en roure. Estem davant d’una tendència que cada vegada serà més decisiva a l’hora de decidir la compra quotidiana del vi.

I raons per això hi ha, i de pes:

– En primer lloc, i des del punt de vista de la imatge, existeixen taps de rosca de gran qualitat i capacitat de decoració, el que permet oferir una imatge moderna i diversificada del vi. És el que ocorre en mercats on està sòlidament implantat.

– En segon lloc, el tap de rosca actual ofereix un tapament hermètic que evita oxidacions i contaminacions, mantenint les aromes afruitades dels vins, eliminant els temuts olors associats al tap de suro natural (bouchonné), particularment el TCA, encara que les sureres han aconseguit reduir notablement el seu impacte, avui per sota del 10%.

– Finalment, a la facilitat d’apertura, s’uneix el gran avantatge que l’ampolla pugui tornar a tancar-se i obrir-se còmodament, el que facilita el consum per copes, que és una pràctica cada vega més estesa. No s’ha d’oblidar que, una vegada oberta l’ampolla de vi, el suro passa a ser un destorb.

Tanmateix, la rosca té també les seves limitacions que restringeixen el seu ús als vins joves, o amb una lleugera criança en fusta, amb l’intercanvi gasós que proporciona el suro natural no juga un paper destacat. Perquè ningú amb sentit comú, el faria servir per taponar un vi de guarda, que necessita evolucionar durant anys en l’ampolla per arribar al seu nivell òptim de complexitat, rodonesa i equilibri. En aquests casos, un bon suro natural resulta imprescindible. Però fora d’aquesta categoria superior, la rosca d’alumini és una excel·lent (i potser imparable) opció per a vins de gama mitjana i baixa, que suposen el 85% del total. Vins que es consumiran en un o dos anys com a molt, on l’evolució en ampolla no és significativa. La qüestió es circumscriu, per tant, a una qüestió senzillament vital: com facilitar (i incentivar) el consum quotidià de vi en un país com Espanya, on bevem només 20 litres per habitant/any, la meitat que França, Portugal o Itàlia.   

Carlos Delgado
Periodista, escriptor i crític enogastronònim, Delgado és autor de Cien recetas magistrales, La Cocina de los Grandes Chefs, Diccionario de Gastronomía, 364 + 1, cócteles, El Libro de los Aguardientes y Licores, El Libro del Café,  El Libro del Vino –tots publicats a Alianza  Editorial– o el Manual del Santo Bebedor (Ediciones Amargord), recentment publicat. Crític enològic del diari El País des de fa 25 anys, també és fundador i fou director, fins al juliol del 2009, de les publicacions especialitzades MiVino i Vinum. Creador i comissari d’esdeveniments tan significatius com Vinoble (Salón de los Vinos Generosos, licorosos y dulces especiales); Sicer (Muestra Internacional de la Sidra de Calidad); TopWineSpain (Encuentro internacional con los mejores vinos españoles); Primer (Vins de maceració carbònica); La Calle de Baco (mostra itinerant dels millors cellers espanyols), i EspaiPriorat, mosta internacional dels grans vins del Priorat. Ha creat un concert realitzat amb copes de cristall, CristalWine, i ClassicWineJazz en el que dialoguen dos pianistes amb Bach com a inspiració. El 2002 fou Premio Nacional de Gastronomía i, el 1991, Premio al Mejor Crítico de Vinos por la Guía Gourmet.

Hits: 30

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *