Tast d’òperes imprescindibles que cal conèixer

Per Joaquim Uriach

Si può? (es pot?)

Aquesta és la famosa frase que Tonio, un dels personatges de la Pagliacci, pregunta al públic abans que comenci l’òpera. Amb la cortina encara baixada, demana permís a l’audiència per a introduir-los al meravellós món al qual estan a punt d’entrar.

És el mateix permís que demano per fer-te de guia per aquest complex i apassionant art que és l’òpera. El fet que hagis escollit llegir aquest article indica que tens interès en l’òpera i que t’agradaria aprendre’n més. Pretenc portar-te per un breu viatge a través dels títols més representatius de l’òpera, aquells essencials que tot amant hauria de conèixer.

Podria seguir molts criteris de selecció, com el de les obres claus que han marcat l’evolució del gènere: L’Orfeo de Claudio Monteverdi (una de les peces més revolucionàries de la història, cimera de l’art universal de tots els temps) i Wozzeck d’Alban Berg (una barreja de tècniques atonals amb tradicionals que es va convertir en una de les obres de major influència en tota la música del s. XX). No obstant això, introduir-se en aquestes òperes seria massa complex ja que, tot i excepcionals, són denses i difícils.

Prefereixo que coneguis alguna de les obres més representades de la història (segons la base de datosoperabase.com), que ho son precisament per la seva facilitat d’arribar al públic, i d’entre elles em vull referir només a les que tenen algun moment relacionat amb el vi. El vi es converteix així en una bona pista (una més de tantes possibles) per a explorar l’apassionant món de l’òpera.

Com a qualsevol tast en el qual se seleccionen vins, la meva selecció de moments operístics és criticable, però vull només apropar-te a l’òpera i que la gaudeixis. No es tracta aquí de descobrir l’acidesa, els tanins o l’aroma Roasted hazelnut sinó que, deixant de banda els tecnicismes, que també els hi ha al món de l’òpera, gaudeixis amb les peces i, com pot arribar a passar amb un gran vi, t’emocionis amb el plaer que desperten.

“Les coses bones no cal comprendre-les”, diu Morgan Freeman a Cadena Perpètua mentre escolta la canzonetta Sull’aria de Le nozze di Figaro de Mozart. Val la pena reproduir aquesta famosa escena ja que recull tota l’emoció que pot arribar a transmetre un deliciós fragment d’òpera. Emoció és, sens dubte, el més important en escoltar un fragment operístic o musical.

He volgut escollir diversitat al nostre tast, en forma de diversos bodeguers (compositors), diferents varietats (verisme bel canto, classicisme), diferents DO’s (Itàlia, França, Àustria) i, per descomptat, diverses anyades (des del 1787 fins al 1900). Comencem.

  • LA TRAVIATA (1853) de Giuseppe Verdi

L’òpera més representada de la història va ser un gran fracàs el dia de la seva estrena. Verdi, com a bon italià del nord, era un home tossut,  i davant d’aquest fiasco digué “…o jo estic equivocat o ells (el públic) erren. No crec que hagin dit l’última paraula. Tornaran a veure-la i llavors parlarem”. Al final va tenir raó.

L’obra, traduïda al català com a L’esgarriada, tracta sobre Violetta, una dama cortesana, és a dir, algú que exerceix la prostitució de manera elegant o distingida, al París de mitjans del s. XIX. Cortesanes han existit sempre i a Espanya vam tenir a la famosa “Bella Otero”, que va morir pobre a Niça, víctima de la seva ludopatia.

La Traviata està plena d’àries famoses i de frases que s’han fet cèlebres: el “È tardi!” de Violetta per demanar perdó per la seva vida passada o el “…io vivo quasi in ciel” d’un Alfredo enamoradíssim. Però potser la frase més famosa és “la cena é pronta” (el sopar està servit) pronunciada per un servent, el paper més curt de la història de l’òpera. És precisament aquesta obra i l’escena de “Amani, Alfredo!”, la que emociona a Julia Roberts a Pretty Woman: “…la reacció de la gent la primera vegada que va a una òpera és molt espectacular…o els hi encanta o els hi horroritza; si els hi encanta serà per sempre”:

El vi és protagonista important de La Traviata, ja que apareix contínuament a les seves festes en forma de vi escumós. El champagne era la beguda preferida que, juntament amb el ball i el joc, amenitzava aquells salons burgesos del Segon Imperi francès; ja eren en aquells dies varis els productors de champanoise importants, que encara existeixen avui, amb l’única diferència que llavors els hi encantava prendre el champagne frappé, és a dir, molt fresc o gelat a uns 2 o 3 graus.

La importància del vi es reflecteix al celebèrrim brindis del primer acte, en el qual Violetta coneix a Alfredo; per a molts està considerat “l’himne de l’òpera”, ja que és possiblement la peça musical més coneguda de la història. Tots sabem taral·larejar el seu ritme de vals, però el que potser no coneixem tant és la seva lletra, que aquí reprodueixo, pel seu significat per als que amem el vi:

Beguem alegrement d’aquest got
resplendent de bellesa
i que l’hora efímera
s’embriagui de delit.

Beguem perquè el vi
avivarà els petons de l’amor.

Jo vull compartir la meva alegria amb tots vosaltres;
tot a la vida és bogeria
excepte el plaer.

Gaudim! El vi i els cants
i els riures embelleixen la nit;
i que el nou dia ens tornarà al paradís.

La vida només és plaer (Violetta)
…per a aquells que no coneixen l’amor (Alfredo) 

És sabut que Verdi era un gran amant del vi; tot i ser nascut a l’Emilia-Romagna, zona de Lambruscho, la seva predilecció eren els vins negres de la veïna regió de Toscana, amb predilecció pels Chianti i, per a ocasions especials, un bon vi de la DOC Pomino.

  •  TOSCA (1900) de Giacomo Puccini

Puccini era un home elegant, guapo i faldiller (s’arribava a canviar de roba fins a cinc vegades al dia!). Fumador empedreït i amant dels bons plaers com els cotxes i el vi.

Quan va escriure Tosca, Puccini era ja una celebritat internacional, que havia escrit òperes famoses com La Bohème (1896), que es troba també entre les òperes més representades de la història. Casualment, La Bohème i la nostra anterior òpera, Traviata, tot i ser de compositors diferents, coincideixen en que tenen com a protagonistes a dues dones, que moren ambdues tràgicament de tuberculosi (quelcom molt romàntic a l’època) i a París. Casualitats.

Diria que Tosca, pel seu drama, per la seva musicalitat i per la seva durada (al voltant de tres hores, amb intervals inclosos), és l’obra ideal per iniciar-se al món de l’òpera, conjuntament amb Rigoletto.

Tosca és un psycological thriller, amb molt de terror, amor i suspens entre tres personatges principals: Floria Tosca (una diva d’òpera), Mario Cavaradossi (un pintor amb idees volterianes) i el baró Scarpia (un malvat cap de policia vaticana, sicilià d’origen!).

El paper de Tosca és un dels més reptadors i dramàtics del repertori operístic, per la veu i per la interpretació; la mítica soprano Maria Callas ho brodava, fascinava al públic; sempre molt ficada en el seu paper, no només perquè era “una diva interpretant a una altra diva” sinó perquè en la seva vida real el seu Scarpia era Onassis, el poderós magnat que la va desitjar i trair. El seu gran moment musical és la famosa ària “Vissi d’arte, Vissi d’amore” (he viscut de l’art, he viscut de l’amor), que acaba amb les singulars paraules que declama davant el cadàver moribund d’Scarpia i que tot amant de l’òpera sap pronunciar: “E avanti a lui tremava tutta Roma!” (I pensar que davant d’ell tremolava tota Roma). Recomano encaridament veure aquesta escena en la genial creació de la Callas al Covent Garden de Londres el 1964:

El pervers Scarpia és qui li dona el toc enològic a l’obra. És un amant del vi i, en particular, del vi espanyol. Puccini també ho era. Per això, en la coneguda escena que acabem d’esmentar, a l’habitació d’Scarpia en el seu Palau (el Palazzo Farnese, que encara es pot visitar actualment a Roma), quan rep a Tosca per fer-li xantatge a canvi de salvar el Mario, li ofereix un glop de vin di Spagna… un sorso per rincorarvi (un glop per donar-vos ànim). El graciós de l’escena és que Tosca li pregunta “Quanto? Il prezzo! ” (Quant? El preu!). I Puccini, de manera suggestiva, ens deixa el dubte de si està demanant pel preu de l’extorsió… o pel preu de l’excel·lent ampolla de vi espanyol, segurament un Jerez o un Málaga, molt apreciats ja en aquell llunyà 1800.

  • DON GIOVANNI (1787) de W.A. Mozart

The opera of all operas (l’Òpera de les Òperes) per a molts. “La millor obra d’art mai realitzada”, segons el filòsof danès Søren Kierkegaard. Don Giovanni és “l’autèntica grandesa imperible de Mozart. En comparació amb aquesta òpera tota la resta és accidental i fortuït “. No hi ha res comparable a Don Giovanni.

No hi ha una altra òpera que hagi estat objecte de tants articles, llibres, anàlisi i controvèrsies com D. Giovanni; hi ha molt darrere d’aquest, com el va titular Mozart, drama giocoso, que recrea de forma genial, en el terreny operístic, el mite de Don Juan. Sembla que hi ha dades històriques per assegurar que el famós seductor Giacomo Casanova (amic de Mozart i del seu llibretista) va col·laborar en l’elaboració del llibret.

L’obra és rica en detalls i en moments musicals. Mostra d’això és que el dia de la seva estrena a Viena, l’Emperador Josef II li va dir a Mozart que era una obra divina, gairebé més bella que el Figaro, “però una àpat molt dur per a les dents dels seus vienesos”, a la qual cosa el genial compositor li va contestar: “Bé, donem-los temps perquè ho masteguin”. Això és el que es requereix per comprendre aquesta obra, com moltes altres òperes: temps, repetició i aprenentatge, com el que fem en aquest blog.

A Don Giovanni tot gira al voltant del protagonista. Amb excepció del Comendador, que és la veu de la consciència, tots els personatges tenen una relació eròtica amb el seductor.

Dels molts fragments que podríem escollir, el nostre tast se centra en una ària que està completament dedicada al vi (“Finch’han dal vino, calda la testa“, mentre tinguin el cap calent pel vi) coneguda també com a “l’ària del champagne“. És una ària cantada per Don Giovanni, de les més breus de Mozart, ja que dura només dos minuts, però devastadora, que avança a tota velocitat (presto). És un impuls rapidíssim, que mostra el continu desig eròtic que mou al protagonista i és, en definitiva, una imatge sonora de la seva vertiginosa manera de viure. L’escoltem aquí interpretat pel nostre gran baríton Carlos Álvarez:

A l’obra hi ha un altre gran moment dedicat al vi i és el celebèrrim sopar final; en aquesta escena, Don Giovanni convida a sopar a l’estàtua del Comendador i li demana al seu servent Leporello que serveixi el vi i en tastar-lo exclama “Eccelente marzimino”. El marzimino o marzemino és una varietat de raïm nativa italiana, nascuda al segle XV a Itàlia a les zones de Brescia i Pàdua i és particularment conreada a Trentino en les àrees d’Isera i Volano.

El Marzemino era famós a l’època de Mozart, tot i que la noblesa tenia predilecció pel Tokay, que es considerava un costós i esplèndid regal, fins al punt que Lluís XIV el va batejar com “vinum regum, rex vinorum”, és a dir, “vi de reis i rei dels vins”. El nostre estimat Wolfgang Amadeus més que Marzemino o Tokay era un amant del ponx (punch), igual que el seu amic Giacomo Casanova, que el barrejava als seus sopars “íntims” amb una mica de bon champagne.

  • CARMEN (1875) de Georges Bizet

L’òpera Carmen agrada molt al públic, pel seu exotisme espanyol (contrabandistes, cigarreres, gitanos, toreros,… tot i que Bizet mai va visitar Espanya!) i per la figura de la seva protagonista, una feminista avançada, que estima la llibertat per sobre de tot.

Alguns han volgut ridiculitzar el seu argument simplificant-ho a: “Un home coneix una dona, a la qual troba molt maca. Aquest és el primer acte. Ell l’estima, ella també, segon acte. Ella ja no l’estima, tercer acte. Ell la mata i quart acte final”. Però darrere de Carmen hi ha molt més. Per al filòsof Nietzsche, gran wagnerià en un inici, Carmen és l’òpera més bella mai composta i deia que la seva música li semblava perfecte… “la seva música s’acosta lleugera, suau, de manera amable; és agradable i no fa suar. Escoltant-la, nosaltres mateixos ens transformem en una obra mestra!”.

Efectivament, Carmen és una obra mestra musicalment, cada compàs en interessant, però també des del punt de vista teatral, amb un dels millors llibrets de la història. Destacarem una perla tant musical com en paraula: El cap Don José és indiferent a la gitana cigarrera Carmen, la qual cosa la irrita i li llança una flor; de sobte, se sent un tumult de la fàbrica de tabacs. La Carmen ha ferit a una companya i D. José l’ha d’arrestar. Llavors Carmen canta la coneguda ària “Près de remparts de Séville” (A prop de les muralles de Sevilla) en la qual sedueix al Don José perquè l’alliberi.

Carmen canta aquesta ària amb les mans lligades. Don José la fa callar, però ella diu que canta per a ella mateixa i que pensa en veu alta. Li parla a Don José dels seus anteriors amants i que el seu cor es consola ràpidament (Mon pauvre coeur très consolable), el que canta amb una mica d’humor. El desig de Don José augmenta, però al mateix temps li segueix la dutxa freda, ja que ella pot comptar els homes amb cada dit de la seva mà (J’ai des galants à la douzaine). Qui vol estimar-la, ella també ho fa. Aviat anomena a Don José el seu nou amant (mon nouvel amant). La tornada al text inicial «Pres des remparts de Seville» sona ara segura de la victòria i Don José es fon.

Escoltem la versió de la mezzosoprano Marina Domashenko (que no porta les mans lligades!), amb subtítols en castellà, encara que a la xarxa podeu trobar les mítiques interpretacions d’Agnes Baltsa/Josep Carreras o la de la nostra parella Teresa Berganza/Plácido Domingo

Com haureu pogut escoltar, el nostre nexe amb el món vinícola ve de la manzanilla, que Carmen esmenta en diverses ocasions com la beguda que pren a la taverna, mentre balla seguidilla. La manzanilla, com sabem, és un vi generós i sec elaborat amb raïm palomino; des del 1825 (50 anys abans de l’estrena de Carmen) hi ha registres de la utilització d’aquest nom per a designar un vi de Sanlúcar de Barrameda. Són moltes les suposicions sobre l’origen del seu nom: la seva aroma a poma, la seva similitud amb la planta aromàtica camamilla tan abundant al Guadalquivir, l’existència d’una vinya anomenada manzanilla, avui desapareguda… En qualsevol cas la Carmen sabia molt bé com i amb què seduir al seu Don José.

Per descomptat que l’òpera conté també un altre moment vinater conegut per tots: el taral·lejadíssim brindis del toréador (“Votre toast, je peux vous le render, Señors“, el vostre brindis puc respondre senyors), que ràpidament es va convertir en un dels números més populars de l’òpera i en el qual Bizet emula els sons del pasdoble quan el torero Escamillo descriu tota la pompa i el drama de la correguda de toros, amb una copa de vi de Sanlúcar a la mà. Santé! Toréador, en garde!

  • L’ELISIR D’AMORE (1832) de Gaetano Donizetti

S’acostuma a dir que el veritable amant de l’òpera ho és del bel canto. I L’Elisir és pur bel canto, pur Donizetti. El bel canto és un estil de cant operístic que es caracteritza per ressaltar la bellesa (sonora) i el virtuosisme (com trinats i sobreaguts) i va tenir la seva era d’or amb els compositors Rossini, Bellini i Donizetti, en les primeres dècades de segle XIX . Després va ressorgir gràcies a l’extraordinària Maria Callas que va recuperar molts títols belcantistes per al seu propi lluïment.

Ja abans que Callas, el tenor Enrico Caruso va fer seu L’Elisir com un títol de poc esforç i d’èxit segur (amb l’agraciada ària “Una furtiva lacrima” que ell tant bisejava); va acabar considerant aquesta òpera com el seu amulet, ja que aquest paper el va convertir en llegenda. És curiós que el tenor napolità fracassés estrepitosament amb aquest paper a la seva ciutat natal: el 1901 es va presentar L’Elisir al Teatre San Carlo de Nàpols, on Caruso va rebre diverses crítiques i burles; per aquest motiu, el gran divo va decidir no tornar a presentar-se a la seva ciutat natal i així ho va complir durant tota la seva vida. Ningú és profeta a la seva terra!

L’Elisir és una òpera fàcil, amb un to simpàtic i argument bucòlic; molt recomanable per portar als nens a la seva primera òpera.

Aquesta òpera de mestre Donizzeti està plena de referències al vi, que han servit de pretext per escriure sobre enologia i òpera en diferents mitjans. Sense anar-nos molt lluny, amb motiu de la seva última representació al Liceu (2018), Josep Roca (El Celler de Can Roca) va escriure un article sobre òpera i vins en el qual relaciona els dos mons i on assenyala, com proposem a través d’aquest blog, que “de vins s’aprèn tastant, però també parlant, com imagino també en el món de l’òpera”. Cal escoltar òpera, sí, però també parlar-ne, llegint i acudint a xerrades o conferències.

L’elixir d’amor és en realitat una ampolla de vi, un Bordeaux barat, que un xerraire (Dulcamara) ven a un crèdul vilatà (Nemorino). L’elixir realment “funciona” perquè “obre els cors”. És divertit veure en el segon acte el duo de Nemorino “enamorat” després d’ingerir l’elixir d’amor; però, vull destacar aquí la cavatina inicial de Nemorino (“Quanto è bella, quanto è cara“, què bella, què adorable), un excel·lent exemple de bel canto, molt menys coneguda que la reiterada “furtiva lacrima”. En aquesta peça, el babau, però bondadós Nemorino, representat aquí magníficament per Luciano Pavarotti, veient a la seva estimada que està absorta llegint, es lamenta de la seva ignorància amb severa autocrítica “Io son sempre un idiota, io non so que sospirar” (sóc sempre un idiota, no sé res més que sospirar):

Fins aquí el nostre tast. Hi ha molts més moments musicals per tastar (només relacionats amb vi he pogut comptabilitzar més de 60 escenes operístiques). Tastar òpera és com tastar vi. Cal tenir certs coneixements bàsics, però el que realment valen són les emocions, el que realment compta és una cosa molt senzilla: m’agrada o no?, em fa vibrar?, em transmet alguna cosa? Darrere de tota òpera, darrere de tota peça operística, hi ha molt d’esforç, treball, sacrifici i il·lusió, des del compositor fins a l’intèrpret, igual que darrere de cada vi, des del viticultor fins al sommelier. Ja només això mereix un reconeixement i un aplaudiment a tots els professionals que es dediquen a aquests dos arts, tan fonamentals ambdós per la humanitat i que aquí avui hem volgut unir.

L’òpera és un art sorprenent i fascinador; aprenguem a estimar-la, a conèixer-la i a assaborir-la com un bon vi. A això m’han ajudat molt excel·lents tastadors d’òpera, com en Roger Alier o en Carlos Calderón, veritables Masters of Opera (MO), als quals estaré eternament agraït, ja que han sabut fer-me descobrir moltes de les aromes que he pretès traslladar aquí en aquest blog avui.

Joaquim Uriach
Joaquim Uriach Torelló és advocat i membre de la Taula Directiva de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició. És també membre de la Junta Directiva del “Círculo del Liceo” i de la Junta Directiva de l’Orfeó Català.

Hits: 33

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *