Traficants d’emocions

Per Joan Anton Cararach

Pròleg. L’amor ha mentit (o no)

Die Liebe hat gelogen,
Die Sorge lastet schwer,
Betrogen, ach, betrogen
Hat alles mich umher!Es fließen heiße Tropfen
Die Wange stets herab,
Laß ab, mein Herz,
zu klopfen,      
Du armes Herz, laß ab!
                L’amor ha mentit,
La tristesa pesa massa,
Traït, ai, traït
Per tot el que m’envolta. Calentes llàgrimes cauen
Sense parar per les galtes,
Deixa, cor meu, de bategar,
Pobre cor, atura’t.
(Llevat d’indicació contrària, totes les traduccions, sense afany literari, són del propi autor)

Die Liebe hat gelogen (El amor ha mentido), poema d’August Graf von Platen (1796-1835), música de Franz Schubert (1797-1828).


Comencem aquest recorregut que vol vincular vi i música en una tonalitat demolidora, do menor, sovint considerada la tonalitat de l’amor infeliç. I ho hem començat amb una de les cançons més salvatges mai compostes, Die Liebe hat gelogen (L’amor ha mentit), escrita per Franz Schubert a la primavera del 1822. Si el lector és curiós, podrà trobar amb facilitat referències sobre aquesta cançó i el seu subtext, l’amor homosexual, el xantatge, la traïció, la desesperança, sobre les ambigüitats tonals de la partitura, sobre la increïble construcció melòdica que acaba convertint-se en un dels retrats més aclaparadors mai traduïts en música sobre el desengany, la decepció.

No sembla la millor manera de convidar-los a prosseguir amb la lectura d’un text que vol celebrar dues de les majors aportacions de la humanitat a la història de les emocions: el vi i la música.

Malgrat això, els convido a continuar.

Vi i música poden ser productes industrials, però els vins i les músiques més emocionants són aquells que neixen de la sovint estranya combinació entre intel·lecte i passió. Productes artesans, que no menyspreen a la massa, però tampoc tenen necessitat absoluta d’ella. Allà entra el meu ofici: programo un festival de jazz privat en un país on la música es sobreentén com una mena de dret gratuït, envoltat de festivals que no existirien sense les absurdes ajudes públiques que reben en nom de la “promoció turística” o d’un terrible oxímoron anomenat política cultural, sovint niu ideal d’impostors i altres ànimes poc càndides. Són els meus, per entendre’ns, una majoria de concerts meravellosos que no solen interessar a més enllà d’uns quants aventurers, persones capaces de concentrar-se durant 90 minuts, sense interrupcions, només en la música, només en el que aquesta, poderosa, pugui suggerir a cada racó de les seves entranyes.

Els qui programem jazz som com obstinats productors de vi centrats en la qualitat i en una poètica insubornable, encara que pugui canviar amb els anys, amb les estacions, amb el lent esdevenir del temps, amb aquest caminar que, enmig de l’agitació de la vida, es mou sense pausa cap a la mort. Versos lliures enmig de la confusió, silenci eixordador enmig del soroll estèril.

Som, en resum, traficants d’emocions. Un gran concert, com un gran vi, no acaba mai. La nostra memòria emocional és una arma carregada de futur.

Potser Schubert té raó. L’amor ens pot decebre, i fins i tot ens pot trair; en canvi, la música i el vi mai ens abandonaran. Evolucionarem amb els anys, i quanta més música (i més variada) escoltem, major curiositat tindrem per descobrir altres sons; quants més vins provem, quantes més referències compartim amb els amics, més voldrem saber. Com més estimem, més viurem.

«My predominant feeling is one of gratitude. I have loved and been loved. I have been given much and I have given something in return. Above all, I have been a sentient being, a thinking animal, on this beautiful planet, and that in itself has been an enormous privilege and adventure». Així s’acomiada el neuròleg Oliver Sacks (1933-2015) en el seu llibre Gratitude, testament vital escrit quan ja se sabia condemnat per un càncer terminal. “El meu sentiment predominant és de gratitud. He estimat i m’han estimat. He donat molt i he rebut bastant en resposta. I per sobre de tot, he estat un ésser que sent, un animal que pensa, en aquest bell planeta, i tot això ha estat un privilegi i una aventura enormes”. 

La música i el vi, que ens fan sentir i pensar, ens ajuden a estimar i a ser estimats. A través d’ells donem i rebem. No sempre l’amor menteix, i cada vegada que obrim una ampolla de vi o anem a un concert nostres emocions ens inciten a creure que el millor encara està per arribar. És un privilegi colossal i una aventura formidable.

Brindem per això.

Microcapítol 1. Buscant el centre de gravetat permanent

Cerco un centro di gravità permanente
che non mi faccia mai cambiare idea
sulle cose, sulla gente.
                         

Busco un centre de gravetat permanent
que no em faci mai canviar d’idea
sobre les coses, sobre la gent.

Centro di gravità permanente, text i música de Franco Battiato (1945)

La cançó de Franco Battiato (hi ha versió castellana del mateix artista italià, amb un text traduït tan delirant com l’original) ens recorda amb sarcasme que buscar un «centre de gravetat permanent» és una tasca més que àrdua, per no dir ridícula. La beneïda vulnerabilitat de les nostres creences és una altra característica que haurien de compartir els aficionats al jazz i al vi.

Entenguem-nos: alerta amb les persones de veritats immutables, atenció amb els indomables aficionats de pedigrí. El jazz, com tants altres camps a la vida, té els seus suposats defensors a ultrança i els seus dogmes, aquells que decideixen menysprear propostes a favor d’altres per les quals donarien la vida (és una metàfora). Un fenomen bastant curiós en relació amb un gènere que va néixer com un híbrid espectacular en una cassola on es van cuinar al mateix temps, entre molts altres ingredients, música clàssica europea, música cubana (l’Spanish Tinge de Jelly Roll Morton) i, naturalment, les músiques que van portar amb ells els esclaus africans als Estats Units d’Amèrica, esclaus de múltiples procedències, de vegades amb molt lleugeres o inexistents connexions culturals entre ells.

La diversitat ens fa vulnerables, és clar; la diversitat ens fa rics, per descomptat.

Beguem música i escoltem el vi sense obstacles i sense apriorismes. No hi ha res millor que degustar vi amb amics, compartir els coneixements i els gustos de cada un, descobrir els relats personals amagats darrere de cada ampolla que obrim; no hi ha res millor que escoltar una cantata de Bach envoltat de fidels bachians, i res millor que ballar desenfrenadament (amb més o menys encert) al so d’una brass band en un dels clubs de Nova Orleans.

Però aleshores, potser sí, hauríem de canviar les nostres idees sobre les coses, sobre la gent.

La vida és mutació i moviment, dubtes i angoixes. Amor.

Brindem per això.

Microcapítol 2. Comptant síl·labes a la nit.

No haber caído,
Como otros de mi sangre,
En la batalla.
Ser, en la vana noche,
El que cuenta las sílabas
Jorge Luis Borges (1899-1986)

Agost del 2015. George Wein, fundador del festival de jazz de Newport el 1954, està de viatge per Europa per celebrar els seus pròxims 90 anys, una vida densa i feliç –sovint amanida amb grans vins francesos– que ha transcorregut al costat dels més grans de la història del jazz: Louis Armstrong, John Coltrane, Miles Davis, Duke Ellington, Ella Fitzgerald, Thelonious Monk i tants d’altres. Ens citem al Loira, i aprofito l’escapada per visitar Richard Leroy a Rablay-sur-Layon. Apassionat pels seus vins, la publicació del còmic d’Étienne Davodeau Les ignorants (hi ha traducció castellana), on Leroy es converteixen en personatge coprotagonista, m’impulsa a conèixer-lo en persona.

 

Con George Wein a Saint Émilion

Amb George Wein a Saint-Émilion

Al seu minúscul celler, tasto tots els seus vins barrejant anyades en desordre, i després, a la seva vinya Les Noëls de Montbenault, passejo per les seves terres toquejant el sòl i les plantes, assaborint els raïms, aquell chenin indescriptible (em colo en una vinya veïna, rosego el mateix raïm i comprovo que, com una nota en un piano tocada per dues mans diferents, pertanyen a dos universos diferents i quasi paral·lels). Descobreixo un personatge que és una mena de combinació entre Shakespeare i Wagner, si se’m permet una comparació tan agosarada (que no ho és tant si tenen l’oportunitat de conversar alguna vegada amb Leroy), un torrent d’idees, una passió indomable per la seva feina, per la personalitat pròpia i insubornable dels seus vins.

Res estrany, perquè Leroy és com tants altres productors a qui, en tots aquests anys d’aficionat més o menys tenaç a l’enologia, he tingut l’oportunitat de conèixer, sempre gràcies als amics amb qui comparteixo la passió pel vi.

Convido Leroy a venir a Barcelona. Hi insisteixo. Em diu que sí, que li encantarà venir a conèixer el meu festival i la ruta dels vins i amistats que li puc oferir a la meva ciutat, però no aquest any, perquè ja ha hagut d’absentar-se tres dies, per motius familiars, de casa seva, i mai es permet deixar passar tant de temps sense cuidar les seves vinyes. Per ell, la terra és una qüestió de fe i lleialtat.

Mentre altres lluiten en les batalles, Leroy sembla comptar síl·labes, de nit, al seu paradís, construït a la seva mida.

Segueix el nostre viatge per França, direcció ara cap al sud, a Saint-Émilion, on el mestre Wein serà entronitzat oficialment com a membre de la Jurade, fundada el 1199 i en la qual, per aquells atzars curiosos de la vida, l’he precedit com a membre (la meva intronisation va ser el 2013). Aprofitem la nostra estada allà per visitar el mític celler de Petrus, a la veïna apel·lació de Pomerol, esmorzar a la residència de la família propietària, els Moueix (al menú: Petrus 1979 i un échantillon de la collita 2014), i a la nit sopar i conversar sense fre amb Jean-Claude Berrouet, responsable de 40 anys de vinificació del llegendari celler.

Es recorda al detall de cada anyada, de com hi va influir tal tempesta, la calor o el fred, també de les seves vivències personals. Recorda fins i tot com els vins han canviat per ell també, com han envellit i han pres un rumb propi. Berrouet és un pou de saviesa, tamisada sovint per una intel·ligent ironia.

Són dos mons diferents, sens dubte, però Berrouet i Leroy comparteixen la seva passió per compartir, per deixar accedir als altres al secret de les seves nits comptant síl·labes.

Mai la nit va ser menys vana. 

Brindem per això.

Microcapítol 3. Veig la teva cara a cada flor

The mere idea of you, the longing here for you
You’ll never know how slow the moments go till I’m near to you
I see your face in every flower
Your eyes in stars above
It’s just the thought of you
The very thought of you, my love.
The Very Thought of You, música i lletra de Ray Noble (1903–1978)

Nat King Cole, Bing Crosby, Doris Day, Ella Fitzgerald i Frank Sinatra, entre molts d’altres, han deixat versions de referència d’aquest estàndard del jazz escrit pel director d’orquestra anglès Ray Noble. Però hi ha una versió prodigiosa, esfereïdora: la de Billie Holiday. Potser no és al santoral tràgic de cançons interpretades per Holiday (una tetralogia que conformen Love For SaleBody and Soul i Gloomy Sunday, amb les seves al·lusions a la prostitució, l’amor físic i el suïcidi, i la pertorbadora Strange Fruit, feridora crònica dels linxaments racistes), però The very thought of you cantada per Holiday és un preciós document que es pot escoltar com l’equivalent líric del servei d’un vi molt especial.

Fem-ho: la introducció amb Margaret Countess Johnson al piano, la guitarra de Freddie Green, el contrabaix de Walter Page, la bateria de Jo Jones. I la veu de Holiday abocant els primers versos de la cançó: «The very thought of you and I forget to do / The little ordinary things that everyone ought to do.» Les dues estrofes cantades, entren llavors els solos: la trompeta de Buck Clayton i el clarinet de Lester Young –de qui es deia que cada frase seva al costat de Billie Holiday era una apassionada declaració d’amor: ho confirmem–; torna la cantant, repeteix versos de la segona estrofa.

«Veig la teva cara en cada flor. / Els teus ulls a les estrelles allà dalt.»

 

Sí, és una cançó sentimental, però es pot considerar de la mateixa manera que som a la barrera de l’amour fou o de l’amor desesperat de la primera cançó d’aquest viatge, aquell amor decebut de Schubert. La mètrica sembla perfecta, la secció rítmica està impecable, però hi ha mil detalls que ornamenten la versió (de setembre del 1938), sobretot a la veu de Holiday, que ens avisen: no som monolítics. La bellesa ens exposa i apel·la al nostre ésser més íntim. Ens emociona, ens posa en contacte amb un més enllà que sovint no sabem descriure. Estem indefensos davant del desassossec.

El vi és també bellesa i emoció. Sovint superlatives. Hi ha vins que recorden aquesta cançó, l’opulenta veu trencada de Holiday. Tristesa alegre.

He tingut l’oportunitat de maridar totes dues  coses, música i vi, bellesa i emoció, des de fa sis anys, amb un acte inclòs al meu festival, la Monvínic Experience, cada any a Monvínic, és clar. Músics que interpreten amb els seus instruments els vins escollits pels sommeliers del temple vinícola barcelonès o, como aquest últim any, per Carlos Latre i Quim Vila, amb el genial Gonzalo Rubalcaba al piano. He vist productors emocionar-se de veritat amb les versions proposades pels seus vins, enòlegs atents, expectants, davant la música desconeguda que sona en directe com a evocació del vi que s’està tastant. I, sobretot, he sentit la meva emoció desbordada cada vegada que s’acabava una Monvínic Experience.

 

RubalcabaVilaVinitecaBlog

Gonzalo Rubalcaba a la Monvínic Experience

Vaig escoltar fa sis anys el guitarrista Kurt Rosenwinkel a la nostra primera Monvínic Experience, la que va obrir el camí situant aquesta cita anual en un nivell sublim. Després, en els anys següents, el pianista Omar Sosa, el trompetista Paolo Fresu, el saxofonista Ravi Coltrane i el també pianista, i padrí del nostre festival, Chucho Valdés. Fins a arribar a la poderosa actuació, aquest novembre, de Rubalcaba, amb les seves inoblidables versions d’El cadete constitucional (maridat amb Salon Blanc de Blancs 2002) i Blue in Green (Château Léoville-Les-Cases 1989, begut a cegues). Molts intents s’han fet per maridar vins i música, sovint banals; a la Monvínic Experience The Very Thought of You sembla fer-se realitat: «I’m living in a kind of daydream / I’m happy as a king / And foolish though it may seem / To me that’s everything.»

Brindem per això.

Microcapítol 4. Turment i delit, la seda i el mirall

Quan tornes a ta cambra eixint del ball,
hi ha un turment i un delit a la vegada:
el cruixit de la seda abandonada
i el llampegueig de joia del mirall.

Mai no és tothom content, poesia de Josep Carner (1884-1970)

Mai no és tothom content. La dona ha tornat del ball i turment i delit es manifesten al mateix temps. El cruixit de la seda abandonada, l’alegre llampegueig del mirall que reflecteix, potser molt breument, la dona despullant-se. ¿Qui no ha sentit sensacions similars en acabar una ampolla d’un vi preuat? La passió modulada en turment i delit, en erotisme subtil, en records somiadors, en memòries i  nostàlgies.

De tot el que som, de tot el que vam poder ser, de tot el que serem.

Aliment i tradició cultural mediterrània, el vi reflecteix també les passions que desperten la música, la literatura i totes les arts en general: una reflexió sobre l’ésser, un anhel de bellesa i de pau, d’amistat i de saber compartit.

Tot i que mai no estem tots contents.

Brindem per això.

Joan Anton Cararach
Va estudiar filologia i a punt va estar de doctorar-se en Literatura Comparada. Però la vida l’ha portat per altres camins: entre moltes altres ocupacions, ha fet de traductor editorial, també pel cine i la televisió (una de les seves fites és la traducció d’Emmanuelle: L’antivierge), periodista, crític de jazz, de música clàssica i d’òpera. Des del 2003 és el director artístic del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Ha escrit també tres llibres, tots ells al voltant d’assumptes musicals (la història del Palau de la Música i la del festival de jazz de Barcelona, i un monogràfic dedicat al compositor argentí Osvaldo Golijov). Creu en Déu –és a dir, en Johann Sebastian Bach–, el seu apòstol des de l’adolescència es diu Sísif, i pensa de si mateix (potser massa optimista) que encara és a l’inici de la muntanya del coneixement.

Hits: 67

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *