Una història sense vi, i uns aniversaris amb molt de vi

Per Xavier Medina-Campeny

HAPPY BIRTHDAY

És fàcil de recordar, el disset de març de 1983, jo feia 40 anys, i en feia 9 que vivia a Nova York. Per celebrar-ho, la meva parella es va posar secretament en contacte amb l’amic Antoni Miralda, per organitzar un festí amb la condició que fos una sorpresa per a mi.

Per donar-li a l’Antonio temps per preparar-ho tot, al meu loft al 154 West 18th Street, em va demanar d’anar al cinema, d’aquesta forma jo estaria una bona estona fora de casa.

Surprise!! En entrar a casa, em vaig trobar a tots els amics esperant-me, i un pianista de color s’havia apoderat del meu piano de cua blanc i entonava el “happy birthday to you”.

Tots els Karamazoff estaven presents i vàrem passar una molt bona vetllada.

L’any següent, Miralda i la seva companya Montse Guillem van obrir “El Internacional” al barri de Tribeca, que va ser un verdader fenomen a la ciutat. M’agradava anar-hi sovint. El seu porter uniformat amb un abric vermell amb botons daurats, les seves cambreres, el seu ambient…

Deu anys més tard i ja tornat a Barcelona, vaig celebrar els 50 anys, en el meu quotidià “El rancho grande” o comunament anomenat “El Mallorquí”, per el seu amo Gabriel Bestard (un veritable ondero balear). Al centre del local hi havia una figuera, i al fons un gran foc per fer menjars a la brasa. Tot el sostre estava farcit de sobrassades i camallots, que penjaven creant una sensació d’abundància medieval. Estava situat en plena Avinguda Diagonal de Barcelona, quan encara aquest tram no estava ni asfaltat.

Vaig tenir la gran sort que l’amic Ferran Adrià em va fer el gran regal de baixar de Cala Montjoi amb dos assistents i una garrafa d’aigua d’aquell mar, per cuinar un suquet de peix, que va fer les delícies de 60 comensals.

LA RÀDIO A NOVA YORK

Abans de mudar-me al Village, vivia al carrer 68 amb Central Park West. Cada matí a dos quarts de nou anava caminant cap al meu estudi al Carnegie Halll i, cada matí, dos blocs més avall, una “limusine” negra amb el motor engegant i un xofer atent, esperaven a la senyora per anar a treballar. Lauren Bacall sortia de casa seva elegant i decidida. Ens creuaven d’una forma estranyament sincronitzada.

“Good morning”. “Good morning” al cap d’uns dies va contestar ella amb un petit somriure sota el nas.

Hagués preferit que em digués “If you need me, whistle”, però no, tot passava en l’esfera de lo real.

El meu estudi al Carnegie Hall en aquella època era al 305 i tenia la sort de tenir al davant de la porta un ascensor de càrrega.

Com cada dia em canviava de roba i connectava la ràdio per escoltar música mentre ballava.

Això succeïa a principis dels anys 70, i com cada dia, a les dotze en punt s’interrompia la música i un soroll desagradable omplia l’espai. “meeeeec”, seguidament una veu deia textualment: “en cas d’emergència nuclear per aquest canal i en aquesta freqüència li seran donades instruccions”.

Estàvem en plena Guerra Freda, sí, però també hi havia un esperit malèvol, una mica a lo “1984” la novel·la de George Orwell. La veritat és que creava una sensació molt angoixant.

La ràdio, la ràdio era el fil conductor amb l’exterior. De tant en tant donaven notícies d’última hora. La immediatesa era fonamental.

Era el 8 de desembre de 1980. Una tarda plujosa i aviat es faria fosc. El locutor va donar la notícia que en John Lennon havia sigut tirotejat a l’entrada de casa seva, al Dakota Building, just a quatre blocs d’on jo vivia. Immediatament em vaig vestir i vaig sortir corrents cap al carrer 72 travessant el Central Park.

Vaig arribar a la cantonada de la 72 i CPW on s’havien concentrat un grup de persones, prop d’un centenar, totes en silenci, immòbils, sota els paraigües, algunes plorant.

Algú va engegar en un “walkman” molt fluixet, la cançó “Imagine”, amb el so de la pluja com a fons. L’endemà tornava a fer sol.

Xavier Medina-Campeny
Escultor nascut a Barcelona el 1943. Formació autodidàctica. Primeres exposicions amb el galerista René Metras i Marcel Michaud a Lió durant el maig del 1968. Guanyador del premi d’escultura José Pinazo en el X Saló de Març de València. Exposicions a Galeries Skira a Madrid, Art Basel… A finals de 1974 es trasllada a viure a Nova York on residirà per un període de 15 anys. Exposicions a la Genesis Galleries a Nova York, The North Carolina Museum of Art i, finalment, a la Galeria Wildenstein&Co de Nova York. El 1988 a la Galeria Wildenstein a Londres amb Caràcter retrospectiu. Retornat a Barcelona, coneix al cuiner Ferran Adrià amb qui comparteix experiències que culminen amb el Toro de la taula del Bulli. Segueixen exposicions personals a Nice, Bonn, Köln… El mateix 1996 realitza l’escultura pública Homage to Martin Luther King a Atlanta (EUA). La segueixen moltes altres escultures públiques per Puigcerdà, Salt, Figueres, Palamós, Brooklyn (Nova York). L’any 2001 exposa a la Galeria Juan Gris de Madrid i també al Château Pontet-Canet de Pauillac, França. Actualment treballa en les terminals de les torres dels Evangelistes de la Sagrada Família de Barcelona.

Hits: 49

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *