Una mica d’història, un article de La Vanguardia amb data de 3 d’Octubre del 1894

Per María José López de Heredia

“Primum vivere deinde philosophari”, ens repetia el nostre pare fins la sacietat. I es curiós que no ens digués “Primim bibere, deinde philosophare”: Primer beure, després filosofar. No, ens deia “vivere”, viure, referint-se a que pels fets se’ns coneix, no per les nostres dites.

A Espanya seguim lluitant per conquistar el mercat nord-americà i perquè els nostres vins siguin reconeguts com es mereixen. I dic seguim perquè sembla que ho estem fent bé però no del tot.

Diuen que no es pot estimar el que no es coneix. Tampoc es pot comprendre. Per això cal aturar-se de tant i tant a reflexionar sobre el que hem fet al llarg de la història. En el nostre món del vi es parla molt de sòls, clima, varietats, enologia, anyades… I poc de socio-economia… Moltes vegades l’estudi de la nostra Història ens fa comprendre les anyades o l’èxit comercial dels nostres vins millor que com va ser el clima en aquell any concret. Per això m’he animat a convidar als lectors a rellegir aquest interessantíssim article, escrit fa 121 anys, a La Vanguardia, un any després que  tingués lloc a Chicago l’Exposició Universal Colombina, on van participar diversos cellers espanyols; article de rabiosa actualitat, i he afegit algun aclariment de la meva Collita, que anoto en cursiva per no generar confusió al lector. Els subratllats són també meus.

LA VANGUARDIA. 3 d‘octubre del 1894. Madrid

El senyor Don Enrique Dupuy de Lome, diputat per València a les últimes Corts conservadores, exministre d’Espanya a Washington, i representant, darrerament, del nostre país a l’Exposició de Chicago.

El senyor Dupuy de Lome, comissionat pel Govern, ha fet un viatge pels Estats Units amb la fi d’estudiar les condicions d’aquell mercat vinícola i les facilitats de venda que hi podria trobar la nostra producció.

Ens ha semblat que una conversa amb el senyor Dupuy de Lome, sobre assumpte tan important, seria d’interès per als nostres lectors, i amb aquest propòsit vam anar a visitar-lo a l’Hotel Washington, on s’allotja.

-Ha llegit vostè –li vam dir– la “interview” amb el doctor Vera que ens va enviar el nostre corresponsal a Nova York? Té vostè inconvenient a ampliar aquestes dades, que tant interessen al públic?
Cap inconvenient tinc –ens va respondre. La comissió que he exercit amb l’auxili del doctor Don Vicente Vera, amb diversos coneixements que m’han estat molt útils, afecten els interessos materials d’Espanya, i cal que tinguin la major publicitat possible. En una missió diplomàtica, la reserva és un deure. En una missió que té per objectiu obrir mercat als productes de l’activitat espanyola, la indiscreció és un mèrit. Pregunti’m vostè el que vulgui.

-En què ha consistit la seva missió?
Permeti’m vostè que li contesti prenent les coses des d’una mica lluny. A mi no em toca jutjar el paper exercit per Espanya a Chicago; però puc dir, perquè no és mèrit ni responsabilitat meva, que la nostra Exposició vinícola va ser magnífica i que va produir sorpresa. Gràcies a la intel·ligència i activitat del vescomte d’Irueste que va formar l’Exposició col·lectiva de la Dirección de Agricultura, hem tingut allà més vi que la resta de les nacions juntes; hem ocupat gairebé la meitat de l’espai destinat a totes les nacions, tot i havent-nos tret arbitràriament tots els premis, que si hi hagués hagut medalles de diverses classes, haguessin estat medalles de bronze o menció honorífica; hem tingut més del doble de premis que la nació que més n’ha obtingut i gairebé la meitat dels concedits.
Se’ns va donar la presidència del Jurat de vins; se’ns va donar tres jurats en aquesta Secció, i la Premsa no va amagar la seva sorpresa davant la revelació de la nostra riquesa vinícola en aquell país.
Com era natural i era el meu deure, vaig comentar-li tot això al ministre de Foment, i el senyor Moret em va escriure, entre moltes altres coses que m’animaven i obligaven a lluitar pel comerç d’Espanya: “Tot això és molt bonic: però, quin serà el resultat pràctic per a Espanya de tot això? Com es rescabalarà dels sacrificis que ha fet per exposar a Chicago?”. Li vaig donar les meves opinions que, com vostè sap, no són noves en qüestió de vins, i d’aquesta correspondència va néixer la comissió que em van confiar, la d’estudiar els Estats Units com a país productor i país consumidor de vins, (la llei seca no va arribar fins al gener del 1920 i va durar fins el 1933. Encara avui queden moltes reminiscències en aquest mercat) i veure què podria fer-se per donar sortida a la nostra producció, que tant ho necessita.

-I què han fet vostès?
La tasca era vastíssima, i les dificultats que ens van crear a l’Exposició per tornar els objectes, el que anomenen els anglesos “red tape” (“balduquismo”, si es pot crear aquesta paraula), i a Espanya rutina o rèmora administrativa, que és als Estats Units, com tot allà, la més gran del món, ens van obligar a no començar la nostra feina fins molt entrat el mes de març. El primer que havíem de fer era veure el que és la producció als Estat Units per saber quin és o serà allà el gust, perquè és un axioma el fet que només beu vi de debò el país que en produeix (a Espanya aquest axioma està perdent vigència. Som un dels principals productors i, en canvi, el consum descendeix. Però això és matèria d’un altre article); veure quines classes de vins havíem d’enviar; que efecte podria produir la barreja o “coupage” amb els nostres, i quina capacitat té, com a mercat, aquest immens país de més de 65 milions d’habitants. (Avui més de 300 milions, encara molt més immens).

-I van anar vostès per això a Califòrnia?
Vam anar també a Califòrnia, i principalment a Califòrnia, però no cal oblidar o cal saber que Califòrnia no és l’únic Estat productor; que avui es cull vi a gairebé tots els estats de la Unió que no estan a prop dels tròpics, i que segurament pel futur vinícola d’Espanya és més important la producció dels altres estats dels que ara parlaré amb vostè, que la de la bella regió, banyada pel Pacífic, que va pertànyer un dia a Espanya. (A Estats Units avui dia s’està conreant tempranillo a diversos Estats, fonamentalment a Califòrnia i Oregon, el que contribueix a fer coneguda aquesta varietat i els vins Espanyols en general).

 -Es creia que a l’Est de les Rocky Mountains no es produïa la vinya.
És veritat, tots els esforços fets per produir la “vitis vinífera”, és a dir, la d’Europa oriünda de l’Àsia Menor, han estat infructuosos; però la portentosa activitat i tenacitat d’aquella raça, i la intel·ligent direcció del departament d’Agricultura, amb l’element que sempre ens falta: molts diners, han aconseguit, per mitjà de la hibridació de les qualitats indígenes, crear vinyes que produeixen raïm que mengen amb delícia i avidesa els que suporten el seu gust peculiar balsàmic i amb les quals es fa vi cada vegada en majors quantitats.

-Quines regions produeixen vi als Estats Units?L’oficina del Cens ha dividit el país en quatre grans regions, i en elles ens hem fixat pels nostres estudis.

-Però han recorregut vostès tots els Estats Units?Impossible li semblarà a vostè que li digui que sí. Si mira el mapa, veurà que hem fet un viatge que, comparat a grans trets, amb el mapa d’Europa, ens hagués portat de Lisboa a Nijni-Nowgorod i de Copenhaguen a Cadis.Com era impossible fer-ho tot, els dos ens hem dividit el mapa dels Estats Units, reunint-nos per comunicar-nos el resultat dels nostres estudis a les regions més interessants. Vera fou a la regió central, que comprèn part a l’Estat de Missouri, prop de Sant Lluís, i la importantíssima regió del Centre, a prop dels grans llacs, als Estats d’Illinois, Michigan i Ohio, on és ara governador el famós Mac Kinley. Jo, que havia d’estar a prop de Nova York per vigilar l’embarcament de caixes i lluitar contra les dificultats que ens causava tanta gent àvida del “totpoderós dòlar”, vaig anar al Sud-est: Carolinas, Geòrgia, Virgínia, Alabama, Mississippi, a convènce’m de que, amb el cotó i la canya de sucre, es dóna malament la vinya. Després em vaig dirigir pels deserts de Texas, Arizona i Nou Mèxic, al Sud de Califòrnia, on es limita molt malament el Jerez, Màlaga i Porto, i em vaig reunir amb Vera a San Francisco, on se celebrava una interessant Exposició principalment vinícola, on ha fet molt bon paper Espanya, com haurà vist vostè que diu Vera, amb les sobres que vaig enviar de Chicago.A San Francisco hem celebrat conferències, reunions, “meetings”, “interviews”; ens hem batut a l’americana, i hem recorregut importantíssimes regions, on hi ha molt per aprendre, perquè allà tot és perfecte, menys el producte natural. En tornar a les regions de l’Atlàntic he anat personalment a veure les vinyes de l’Estat de Nova York, plantades a la vora dels llacs Sèneca, Keuka i Cayuga, i Vera ha vist una verema, el que ha completat els seus estudis tècnics.

-Molt em diu vostè; però permeti’m que li pregunti el mateix que li preguntava al senyor Moret, Quin resultat pràctic té això per a Espanya?
En primer lloc, hem escrit una Memòria en la qual ens hem oblidat de la literatura i hem procurat donar informes positius. S’hi podrà veure el que és aquest immens mercat i el que pot ser per a Espanya. Com no hi ha més que dades recollides de bones fonts, puc dir que serà una revelació, perquè, com és natural, en visitar Califòrnia m’he ocupat de les fruites, i especialment de les taronges i panses, que tanta sortida van tenir fa algun temps. Aquest mercat –el de les panses– per desgràcia, es conclou. El 1895 els Estats Units, que no poden consumir més que 4.000.000 de caixes de panses, colliran prop 8.000.000, i aquesta excés portarà una pertorbació al mercat de la fruita.
El mateix succeeix amb les taronges, que es cullen en immenses quantitats a Florida i Califòrnia, essent gairebé suficients pel consum, i el 1882, quan vaig ser per segona vegada a Estats Units, gairebé no es produïen.
A més, noves línies de comunicació fan que si hi ha “dèficits” a les collites sortin les fruites de Cuba i Amèrica Central. Tot canvia, i molt de pressa. Però, vol vostè més? Anglaterra porta ara tomàquets de Canadà. És menester pensar en orejos mercats; però sobretot, en el mercat interior el millor i el més descuidat.

-Però, i els vins?
Té vostè raó. He vist tant i m’han afectat tant certes coses; he parlat tan poc d’Espanya en els meus viatges, que no puc contenir-me. En els vins tinc fe, però si es fan bé les coses. Ja es van acabar per sempre els temps quan es ficaven mosts, conservats en alcohol, en bótes, moltes llogades, i s’enviaven per milers d’hectolitres a França; les Repúbliques del Plata, etc. Ara es pot vendre molt vi; poden portar-se a Espanya més milions de francs, o centenars de milers de lliures o de dòlars; però és a canvi de bon vi.
El gust canvia i progressa. Estem perdent el mercat del Plata, que conec molt bé, ja que la meva carrera m’ha portat allà dues vegades, i ho estem perdent perquè hem desconegut aquesta veritat; seguim amb la rutina, i ens fan fora d’ell francesos i italians.
Els Estats Units beuran vi, la raça que allà es forma el necessitarà, perquè el clima ho exigeix ​​(el 2014 USA es va convertir en el consumidor nº 1 del Món). En un segle han canviat tres vegades de beguda. Primer va ser el rom, fet a les plantacions del Sud; després el whisky, fet amb els blats de l’Oest; ara la cervesa, que han fet popular els alemanys, i molt aviat el vi, que, com ha vist V., es produeix ja en quantitats importants.

-Però, si produeixen vi, no necessitaran el nostre.
Mai produiran prou per a la seva immensa població, sempre creixent, i més, i això és molt important, els vins que es fan amb les vinyes indígenes no poden beure’s si no es barregen amb els que els donin color, força i estil. (Efectivament encara segueix sent així).
Naturalment, tot això no es farà en un dia; però si comencem a treballar ara, estarem preparats i arribarem els primers, i vostè sap molt bé que, a Estats Units, tot va molt bé, tot va molt de pressa, i que els pocs en aquest immens país són molts al nostre.

-I ara, què es pot fer?
Vendre molt bé els nostres vins ben fets (En cursiva a l’original). Els que no surten tant d’Espanya com he sortit jo en els meus vint-i-sis anys de carrera diplomàtica, no veuen els grans progressos del nostre país. Aquí la passió política ho fa malbé tot. El partit al poder exagera els béns; l’oposició exagera encara més els mals (el 1893 governava a Espanya el Govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta, natural de Torrecilla de Cameros a La Rioja, enginyer de camins, de matís progressista, en una etapa dictada pel Pacte del Pardo del 24 de novembre del 1885, en què va quedar instituït el sistema de torns pacífics en exercici del poder entre liberals i conservadors, que va consolidar la Restauració fins a finals del segle XIX i principis del XX. El Govern era liberal i el Diputat a qui estan entrevistant era conservador); però els que venim de fora i veiem com es camina, ens consolem del que hem llegit. Recorda vostè el que eren fa vint anys les botigues de Madrid, llibreries, botigues de mobles, d’ultramarins, etc., i el que són encara avui als pobles més petits? Ha mirat vostè alguna vegada els productes espanyols com han avançat? Es recorda vostè dels nostres vins fa deu anys, i del que són avui? Doncs aquests vins superiors al Bordeus barat, són els que cal enviar als Estats Units, i es vendran molt bé. Els vins del Marquès de Riscal, de López de Heredia, de la Vinícola del Norte de España, del Marqués de Terán, del de Mudela (don Francisco de las Rivas y Ubieta, a Toledo es va llançar a l’aventura de millorar els vins de taula), Avansays i tants altres, sense comptar els que a Catalunya, València i Alacant segueixen els passos dels de La Rioja, millorant notabilíssimament l’elaboració dels nostres vins.
Però, sobretot, el que agrada als americans és el vi blanc del tipus del Rhin o semblant, que els els alemanys els hi han ensenyat a beure. Sense comptar els de Jerez, que ocupen molt bon lloc i col·loquen a Espanya en el segon en la importació després d’Alemanya i abans de França, descomptant el Champagne, es vendran els de Manzanilla, el de Rueda, del que van anar molt bones mostres a Chicago, els Riojas i Valdepeñas, Montilla, “vinos del Condado”, blancs de Sevilla, l’exquisit San Cristóbal, que elabora el senyor Sundheim a Huelva, i sobretot els nostres cognacs, avui els únics legítims, i que quan envelleixin seran els millors del món.

-Però, com es van a arreglar els nostres “cosecheros” tan castigats pels baixos preus i amb curt capital per obrir-se a aquell mercat? Res sembla haver canviat en 121 anys.
Per això he deixat organitzada una poderosa Companyia amb elements respectabilíssims i d’absoluta responsabilitat, que té capital suficient subscrit i que començarà per descomptat les operacions a gran escala, si troba l’auxili que demana el Govern. Un auxili moral i material.
No crec pecar d’indiscret dient que el Govern està disposat a prestar-ho, després d’estudiar l’exposició que porta el senyor Vera; però per tal que el Govern ajudi cal que ho vulgui l’opinió, i vostès, els periodistes, són els encarregats de dirigir-la. Cal també que vulguin els “cosecheros”; perquè l’època de l’acció tutelar dels Governs ha conclòs: el poble que no és major edat i no sap sortir-se’n està condemnat a que el vencin els que tenen totes les capacitats.

-Moltes gràcies. Preciós viatge el que ha fet vostè. Haurà viscut moltes peripècies i sofert moltes incomoditats?
De tot hi ha hagut, perquè la gent de l’Oest no és la de la 5a Avinguda, ni la culta de Washington, encara que sigui la força i el nervi dels Estats Units; però ho dono per ben empleat. Sap vostè que en aquest hivern vaig ser a Cuba; doncs bé, des de Cayo Hueso al Nord de Califòrnia, travessant Florida i recorrent tot el trajecte del ferrocarril Sud Pacífic, he viatjat només per territoris que van pertànyer a Espanya, que han estat descoberts i explorats per espanyols, que han deixat el record de les més extraordinàries gestes. S’ha escrit molt dels nostres descobridors marins; però s’ha oblidat molt als que per terra els han superat en actes heroics. Avui el que s’anomena la nova escola d’història americana els està fent justícia. Bandelier i Loomis han escrit llibres que ens omplen d’orgull, i jo he tingut la satisfacció immensa de veure els records d’Espanya a Califòrnia: les Missions franciscanes, a les que tot ho deu aquell florent Estat; les esglésies on encara es predica en espanyol, els noms que hem deixat i el culte, una mica romàntic, que es té per tot el que és espanyol.

A dia d’avui l’idioma espanyol és la segona llengua més parlada en aquest País, després de l’anglès, amb gairebé 50 milions d’hispanoparlants ostentant la segona comunitat de parla hispana més gran del món i amb un poder de compra d’altíssima valoració. Això afavoreix sens dubte els viatges d’intercanvi cultural de nord-americans a Espanya i el coneixement dels nostres vins així com el seu consum. Des del 1973 el seu desenvolupament està controlat per l’Acadèmia Nord-americana de la Llengua Espanyola. Hi ha lingüistes que asseguren que el 2050 pot ser la primera llengua a Estats Units. Però no tot està aconseguit ja que també hi ha qui diu que a mesura que el flux immigratori procedent de Llatinoamèrica vagi reduint-se, la llengua de Cervantes seguirà el camí cap a la desaparició. N’hi ha que opinen que “hi ha evidències que l’espanyol es perd tan de pressa de generació en generació com els altres idiomes” ja que no està sempre ben vist.

La cuina i gastronomia espanyola, incloent les nostres famoses tapes, són els millors ambaixadors del nostre País a dia d’avui. Tanmateix, el coneixement i la imatge del vi espanyol, com a producte de qualitat, continua per darrere de França i Espanya. 121 anys després el repte és seguir fent les coses encara millor.

Haurà estat perquè hem filosofat més que treballat?

Dades del 2014

-EUA és el quart país productor mundial, després de França, Itàlia i Espanya. Les dues terceres parts del vi consumit en aquest país són d’origen nacional.

-A Califòrnia es concentren el 87,2% de la producció nacional i el 43% dels cellers nord-americans.

-El 2013 Itàlia va ser el principal proveïdor de vi embotellat, seguit d’Austràlia, Xile, Argentina, França i Espanya (6,4% de la importació).

-La introducció dels vins espanyols a les cartes de vins de restaurants nord-americans creix progressivament. La penetració en els restaurants de nivell alt és cada vegada més significativa, mentre que en els restaurants de preu mitjà i a les de zones menys cosmopolites és menor.

-La competència és enorme en preu i qualitat i el comprador té gran quantitat d’alternatives de compra. Per això, qualsevol avantatge que tingui o se li pugui afegir al producte revesteix gran importància.

-El consum de vi als diferents estats no és, ni de bon tros, homogeni, es concentra a estats propers a les costes (Nova York, Chicago i Los Angeles) i àrees metropolitanes. 15 estats representen el 66% del mercat total de vi, el 71% del vi importat i el 76% dels consumidors freqüents de vi a EUA.

-El preu del vi espanyol i de l’importat en general, es multiplica aproximadament per tres quan arriba al consumidor nord-americà a les botigues minoristes i per cinc en els restaurants.

-Al consumidor nord-americà li agrada que li aconsellin. Per això en aquest mercat són tan importants els prescriptors d’opinió; entre els quals destaca el famós Robert Parker Jr. amb la seva publicació: “The Wine Advocate” i la revista “Wine Spectator”. Una bona crítica d’un prescriptor prestigiós pot ser un recolzament definitiu per a qualsevol vi.

-Als EUA no hi ha fires de vins a nivell nacional, tal com s’entenen a Europa. L’única convenció de certa importància és la WSWA Convention, organitzada per la Wine and Spirits Wholesalers of America, que reuneix anualment als majors distribuïdors i importadors nacionals.

-Per a la promoció de vins, als EUA, són més populars els festivals de vi i gastronomia de caràcter local on hi participen importadors amb la seva cartera de marques, com la Miami Wine Fair a Florida, la Boston Wine Expo a Boston o la New York Wine Expo.

Pocs anys després, el 1898, Espanya va perdre les colònies de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, en l’anomenada “Guerra de Cuba” a Espanya,  durant el conflicte hispano-nord-americà, també sota la presidència de Sagasta i en aquesta etapa es va registrar la primera crisi de la història de la Rioja, ja que tots aquells cellers que no havien obert altres mercats d’exportació a part de les Colònies, grans consumidores de vi, van desaparèixer. Tampoc aquells anys, per raons òbvies, van ser propicis perquè els nord-americans consumissin vi Espanyol. Avui, igual que abans, les circumstàncies socioeconòmiques també condicionen la imatge dels nostres productes i, per tant, la seva venda i el seu consum. Una mica de “Perogrullo” però que, de tant en tant, convé recordar.

Bones festes amb els desitjos de PAU al món i molta feina ben feta per al 2016

María José López de Heredia 
Quarta generació al capdavant d’un dels cellers més antics de Rioja. Després d’estudiar Dret i Teologia, va cursar un màster en Viticultura i Enologia per la Universidad Politécnica en la Rioja y se incorporó a R. López de Heredia Viña Tondonia com adjunta de dirección per a convertir-se en gerent l’any 2000. El 1996 es converteix en sòcia fundadora de l’Asociación AMAVI (Mujeres Amigas del Vino) i del 1999 al 2005 forma part de la Junta Directiva del Club de Marketing de La Rioja. Al llarg de la seva carrera ha estat portada de la revista alemanya Aller uber Wein i l’americana Readers Digest pel seu paper en el món del vi. També ha estat membre del Patronato de la Fundación Caja Rioja, l’Académie International du Vin, de Magnum Club, de la Gran Orden de los Caballeros del vino de UK i de la Gran Orden de los Caballeros del Vino. El 14 de juny del 2015 va rebre la Guindilla de Oro del Centro Riojano de Madrid. Entre les seves funcions, es troba la de preservar i matenir les tècniques de cultiu de la vinya i d’elaboració i vinificació tradicionals de Rioja i de no haver canviat el seu estil de vins al llarg de 138 anys.

 

Hits: 4

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *