Per Josep Mas

He tingut i tinc encara una relació estreta i propera, ja sigui per estudis o per treball a cellers, amb la França vitivinícola i amb Bordeus més concretament. I dins de Bordeus amb el marge dret, la "rive droite", és a dir Pomerol, Saint Emilion i les seves denominacions satèl·lits, i Fronsac. He treballat, compartit, après molt amb i d'ells durant uns anys. En aquest escrit explicaré la meva experiència personal, i com veig la seva manera de treballar, filosofia de vi, caràcter... És la meva experiència personal, i no es pot generalitzar ja que hi ha milers de châteaux i cada un és un món. És cert que el meu coneixement arriba al que arriba, perquè Bordeus és molt extens, dinàmic i canviant i ja no hi visc des de fa uns anys, però crec que les idees generals s'entendran. Explicaré en un primer apartat com és un Château Gran Clu Classé tipus de Saint Emilion com és Château Fonroque, després intentaré donar els quatre trets que crec que defineixen al cellerer bordelès, i finalment els factors de la qualitat dels vins negres de Bordeus. De Bordeus no se’n parla molt a Espanya, ja sigui entre el client particular com en la restauració. No sé els motius, si és que han passat de moda, si tenen fama de cars per la qualitat que tenen, allunyats de la realitat. Hi ha altres zones (Loire, Jura, Borgonya...) on també es produeixen vins molt rics, més en voga i demandats. Espero que aquest escrit, sense cap pretensió, serveixi per donar-lo a conèixer una mica millor. Com he dit, només parlaré de la "la Rive Droite", que és on vaig treballar. Hi ha altres zones a Bordeus, "la Rive Gauche", baixant la Gironde a l'esquerra, totalment diferent, on les varietats són unes altres, amb la famosa cabernet sauvignon que necessita temps per expressar la seva finor, amb sòls amb més graves, les propietats de més grans, i un aire més aristocràtic. Aquí trobem Margaux, Sant Julien, Pauillac, Sant Estèphe, o els seus Cru Bourgeois (Listrac, Moulis en Medoc), a la zona de "Entre Deux Mers", que és una altra realitat de Bordeus, amb extensions més grans, densitats de plantació més petites, producció i potser menys qualitat. O la zona de vins dolços de nivell mundial amb Sauternes com a bandera. Relació amb França i Bordeus, i la meva experiència i formació en el món del vi La meva relació amb França va començar estudiant al Liceu Francès de Barcelona, ​​on vaig aprendre bé la llengua i cultura francesa. Després, els meus dos últims anys d'Enginyer Agrònom més el projecte final de carrera els vaig realitzar a l'Escola d'Agronomia de Rennes, per després obtenir la llicenciatura d'enologia al "SupAgro" de Montpeller (el que ells anomenen el Diplome National d'oenologue , diploma de prestigi instaurat en els anys 50 com la primera llicenciatura d'Enologia a França). Com a continuació a la formació a Montpeller, vaig passar un any a Château Fonroque, Grand Cru Classé de Saint Emilion, que pertany a la família Moueix, família tradicional bordelesa, especialistes de la "Rive Droite", i propietaris de cellers prestigioses a Pomerol i Saint Emilion, encara que són originaris de Corrèze al centre de França, i en els anys 30 van desembarcar a Bordeus, quan la crisi del tèxtil. A Château Fonroque, vaig realitzar un estudi del seu "terroir", i vaig vinificar l'anyada 2002. El 2003, un antic enòleg de la casa Moueix, Stéphane de Saint Salvy, instal·lat a Sud-àfrica, necessitava algú per al treball de preparació de veremes, i les vinificacions a Vrede a Lust en Paarl. I allà vaig marxar! Vam seguir amb la filosofia Moueix, ja que aquest noi era d'aquesta escola, de cuidar molt els detalls, d'extraccions suaus, i de vins sense artificis. I ja el 2004, em vaig incorporar durant tot l'any 2004, a Ets JP Moueix, de Libourne, que és la casa mare, per treballar a la vinya durant l'any vegetatiu i vinificar a Vieux Château Saint André en Montagne Saint Emilion, una altra joia de vi de Bordeus, propietat de Jean Claude Berrouet, l'enòleg dels Moueix.

També durant aquest temps, vaig conèixer bé a alguns veïns cellerers amb els que encara mantinc amistat i aprenc d'ells sempre que puc escapar-m’hi. El 2005 vaig acabar el meu periple formatiu i de treball a França, i vaig tornar a Espanya on vaig instal·lar el meu propi celler. També, en l'altra meitat del 2003, vaig vinificar a Beaune, (Borgonya), a Bouchard Père et Fils, negociants i també propietaris de Crus, el que em permet conèixer una altra zona, manera de treballar, varietats, vins... Però la meva formació és bàsicament bordalesa, del marge dret i en concret de l'escola Moueix. Per arrodonir la meva relació amb França, vaig tenir una relació amb una noia francesa durant deu anys, originària del Jura, on vaig descobrir els grandíssims Chateau Chalon i Cotes de Jura de Jean Macle, vins extraordinaris i de gran guarda.

Bordeus: L'organització d'un château, i la seva gent A Espanya, Bordeus té fama per els seus grans Cru (qui no ha sentit parlar de Château Margaux, Yquem, Cos d'Estournel, Petrus, Lafleur...), però aquests en realitat només representen el 5% de la producció dels vins de Bordeus. L'altre 95% (o gran part d'aquest) són vins d'entre 10 i 20 euros, d'altíssima qualitat, de châteaux menys prestigiosos, amb un terrer possiblement no tan privilegiat, però de la mateixa tradició i saber fer, clàssics, que treballen molt bé i viuen pel vi. Aquests vins no arriben gaire a Espanya, però és el bordeus apreciat a tot el món, el que realment ha fet la seva fama, del que el consumidor belga, holandès, anglès, de tota la vida, en compra cada any una o dues caixes i les va bevent, perquè a més és un vi amb bon potencial d'envelliment. Un exemple d'aquest tipus de vi, que es pot trobar a Espanya és Château Grand Village, una autèntica meravella, un vi molt ben fet i de plaer. És realment l'exemple del que és Bordeus. Si poden tasteu-lo, crec que acabaríeu comprant-ne cada any una caixa. Quan vaig arribar el 2002 a Château Fonroque, em vaig allotjar en una de les cases que hi ha a la propietat, on s'allotgen normalment els treballadors temporals o els veremadors. El château bordelès és tot en un, és a dir que està organitzat gairebé com una petita comunitat. Tens el château pròpiament dit, el "castell", que és l'edifici més emblemàtic, bonic, senyorial, habitat pels propietaris o on passen temporades, on l'interior és ple de refinament, d'antiguitats, que expliquen la història de la família i del lloc, normalment des de diverses generacions. Just al costat, a tocar, sol haver-hi el celler de vinificació i al voltant hi sol haver un parc, amb arbres centenaris, petits llacs, tot cuidat fins l'últim detall. Fins i tot podem trobar un hort, o gallines cuidades pels treballadors, que donen una part en cistelles als propietaris quan aquests hi van. Al voltant de la casa hi ha la vinya, que sol ser sempre d'una peça ( "d'un seul tenant"), però dividit en parcel·les, i cada parcel·la té un nom. A Saint Emilion solen ser propietats d'entre 10 i 20 hectàrees, i a Pomerol una mica més petites, d'entre 5 i 10 hectàrees, mentre que, en el Médoc, al marge esquerre, arriben a 200 o 300 hectàrees, amb els grans chateaux aristocràtics. [caption id="attachment_16718" align="alignnone" width="800"] Grans pomerol del "plateau", la part argilosa més qualitativa de Pomerol[/caption] I d'aquestes vinyes, i només d'aquestes, es produeix el vi que representa el château. Hi ha el primer vi, o "gran vin", i des de fa uns anys en algunes propietats, amb l'objectiu de millorar la qualitat decideixen elaborar un segon vi. Entre aquestes vinyes hi ha altres edificis una mica disseminats. Aquests són o bé els hangars per a la maquinària, o la dependència de les eines, o els habitatges dels treballadors fixos de la propietat, que hi viuen. És molt comú a Bordeus, que el treballador responsable de la vinya visqui en la propietat. El propietari, a aquests, els paga la casa, la llum, l'aigua, els serveis. Normalment és una parella de mitjana edat, solen ser portuguesos o espanyols, bons treballadors, que van arribar amb les veremes dels anys 60 i allà es van quedar. Ara ja estan integrats, els seus fills són francesos, i tenen un molt bon nivell de vida. Aquesta parella s'ocupa de gairebé totes les feines, l'home dels treballs amb el tractor, (tractaments, arada, "rognage", replantar...) i la dona dels treballs més delicats, com treure els rebrots, l’espampolat o pujar els filferros. A Bordeus, com a fórmula de relació laboral amb les dones, hi ha un sistema de "prix faits", és a dir, que hi ha tota la llista dels treballs anuals a la vinya, i se'ls paga per cada treball. El preu ja està establert, ella s'ha d'organitzar per fer-ho bé i acabar-ho a temps. No és estrany veure a l'home o als fills donar-li un cop de mà. Encara que aquest sistema tendeix a desaparèixer. A Château Fonroque hi vivien Pedro i María, dos andalusos, a Château Lagrave Trigant de Boisset hi vivien Diego i la seva dona, també espanyols, i a Château Magdeleine, eren una parella de portuguesos. Això com a exemple. A part d'aquesta gent sol haver-hi més empleats, a Château Fonroque hi havia Jerôme, que treballava més al celler i que també vivia allà, i després Noel, que era del poble de Saint Emilion, que ajudava a la vinya. I Laurent, el capatàs, que era de la zona. Si el château és prou gran, com al Médoc, amb les seves 200 hectàrees de vinya, 50 hectàrees de parc o boscos, els châteaux tenen en plantilla els seus propis jardiners, mecànics, paletes, electricistes... en alguns com a Château Margaux, per exemple, tenen fins i tot un cementiri amb el seu responsable. És com una ciutat! Per enquadrar tota aquesta gent hi ha el director tècnic, i algun assistent, tots amb formació tècnica, molt preparats, viatjats, que parlen idiomes, d'un nivell realment alt. I per damunt de tots, el propietari, que sol ser-hi molt present. A més, s'envolten de consultors diversos, especialistes en temes com fertilització de la vinya, pedòlegs, experts en règims hídrics, en seguiment de malalties, i ja al celler, consultors de temes tan variats com l'oxigen dissolt (que no micro oxigenació), per al tast i decisió de mescles de lots, qualitat i aportació de diferents boters, qualitat de l'embotellat... És realment impressionant el desplegament. Això sense comptar el personal extra que es necessita per moments puntuals com les veremes, podes en verd, ja que són operacions que s'han de fer bé, en el seu moment, i en un període prou curt. I també hi ha els "stagiaires" que vénen en època de verema. A França és un sistema molt instaurat, i es veu més com un intercanvi enriquidor. L"stagiaire" aprèn un ofici, el dia a dia en un celler, i molt coneixement, i per la seva banda els dóna un cop mà durant les vinificacions, una època de molta feina. Crec que a més als bordelesos els interessa, ja que és una manera d'expandir la seva filosofia del vi. Aquesta és la foto que podríem fer del que és un château, i encara que és una generalització, ens pot donar una idea molt aproximada. Pel que fa a la gent que hi viu i el seu caràcter, també se’n pot parlar molt. Són gent realment interessant i apassionada! El propietari o responsable de château bordelès sol tenir la fama de mirar-te una mica per damunt l’espatlla, amb un aire aristocràtic, ja una mica a la manera antiga, clàssics en el sentit negatiu, però crec que és una imatge errònia. En primer lloc, són gent molt educada i amb molta classe, recordo un viatge a Barcelona que van fer uns amics propietaris d'un Cru prestigiós de Pomerol, i en el qual vam anar a dinar al desaparegut Casa Jacinto. Per beure vam obrir un rioja clàssic, i un rioja més modern. Preguntats per les seves preferències, van apostar per l'estil més clàssic, però van lloar l'interessant que era poder tastar l'altre vi, les seves virtuts i lo ben construït que era. Són gent de gran cultura, el bordelès entén el vi com a cultura, com llegir un llibre o com l'art. Tot va de la mà. Recordo que el sr. Moueix em va rebre a casa seva un dia perquè li expliqués els meus projectes a Espanya, i em va rebre amb una copa de Bollinger i un llibre d'Antonio Machado. A part és un gran col·leccionista d'art, posseeix una col·lecció de quadres de nivell mundial. O Jean Claude Berrouet que a part de enòleg (44 anyades darrere de Petrus) és poeta. A més, són gent oberta i dinàmica. Em va sorprendre que beguessin molt vi d'altres zones, grans vins blancs de Borgonya, d'Alemanya, molt jerez (allà vaig començar a adonar-me que el jerez està considerat per ells com un dels grans vins fins del món, al mateix nivell que els seus grans negres). Recordo un matí en què Pedro, el tractorista de Château Fonroque, em va trucar i em va dir: "vine a veure el que van beure els senyors ahira la nit", ja que les ampolles estaven al costat del contenidor. I allà hi havia, enmig d'ampolles de Château Figeac, Château Cheval Blanc i Château La Mondotte, algunes altres de jerez. Els llocs de màxima responsabilitat estan ocupats per gent jove. Vaig estar fa poc en unes jornades tècniques a Cheval Blanc, on es reunien tots els directors tècnics o propietaris dels châteaux top de la Rive Droite (Saint Emilion i Pomerol) i l'edat mitjana era de 35 anys. Increïble, veure-ho per creure-ho. Aquests vins que fan somiar, portats per un grup de nois d'aquesta edat. I a més amb molt bona relació entre ells. [caption id="attachment_16720" align="alignnone" width="800"] La delicadesa en la màxima expressió, sobre el terrer calcàri de Saint-Émilion.[/caption] Finalment, només dir que expliquen i comparteixen tots els seus coneixements. Coneixements que són el fruit de molta feina i diners invertits... però no els importa. Crec que són tan apassionats de la seva feina que, si veuen algú interessat i amb passió, ho fan encantats. I són gent apassionada. La seva vida gira al voltant del vi, tot s'organitza en funció del vi. Pensen 24 hores al dia en el vi i li tenen un gran respecte. La tensió que es nota quan arriben les veremes en aquestes cases és impressionant. I no cal que t'ho diguin, ho notes de seguida. Tot d'una s'acaben les bromes, veus la concentració a la cara de tots. Recordo, i és un exemple més, que estava jo un dia en un recinte de Château Trotanoy, comprovant els treballs d'aclarida de raïms d'un grup de treballadors, i vaig sentir un soroll darrera meu: era Cristian Moueix, l'amo d'Ets JP Moueix que estava just allà. Havia vingut sense fer soroll, i em deia molt seriós que en aquest cep hi havia massa raïm, i que la consigna eren 8 gotims. I l'home estava preocupat perquè en aquella havia més de 8 gotims. Crec que seguir amb aquest esperit, de gent que és immensament rica (està entre les 50 primeres fortunes de França) i amb vins ja tan consolidats, demostra que el vi per a ells és més que un negoci. La qualitat del vi de Bordeus Un cop explicat el context bordelès, amb la seva organització, la seva gent, crec que cal parlar de perquè els vins negres de Bordeus són el que són en termes de qualitat. La qualitat dels vins de Bordeus no és d'ara, ve de molts segles abans, encara que hi ha controvèrsia de quan comença exactament. (Bibliografia: "Vins et Vignobles: els itinéraires de la qualité de l'Antiquité au XXIe siècle" de 2014, publicat per l'Institut des Sciences de la Vigne et du Vin). Però, per exemple, al segle XVII ja es parla d'un vi amb unes característiques molt apreciades pels consumidors a Anglaterra anomenat "Ho Bryon". O si es miren els intercanvis comercials entre Aquitània i la Bretanya francesa al segle XVIII, el vi més apreciat i car és el bordeus (i ja se citen llocs com Rauzan Seégla o Margaux). Referent a això, es pot llegir "Bordeaux et la Bretagne au XVIIIe siècle" de Hiroyasu Kimizuka, 2015. Ja el 1855 es classifiquen els grans Crus del Médoc per a l'Exposició Universal de París, on la Cambra de Comerç vol presentar-los, una classificació encara avui vigent i que tan bé reflecteix la realitat de les diferents qualitats. Es pot llegir sobre aquest tema el molt interessant "1855 histoire d'un classement des vins de Bordeaux" (1997) de J. Dewey Markham. [caption id="attachment_16719" align="alignnone" width="800"] Família Guinaudeau, família clàssica bordelesa[/caption] Una vegada li van preguntar a Jean Claude Berrouet què és un bon vi, i va dir que és un vi amb qualitat constant i personalitat. A Bordeus el 85% del vi que es produeix és de qualitat. És la vinya qualitativa més extensa del món. Hi ha diversos factors, segons la meva opinió, perquè això sigui així. Primer l'estil del vi. Els bons bordeus són vins de guarda, vins amb bon potencial d'evolució en ampolla. Per a un bordelès, un bon vi ha de poder guardar-se almenys 15/20 anys, i els grans encara més. I quan un compra un bordeus, crec que en el fons busca això. L"amateur" coneixedor les guardarà per apreciar-les al cap d'uns anys. Una cosa semblant als rioja clàssics. Recordo que vaig comprar diverses ampolles de l'anyada 2003, una anyada canicular, i els vaig preguntar en el seu moment als Moueix sobre aquesta. La seva primera resposta va ser "ça ne sera pas des vins de garde". Per a ells és el principal. Aquests vins, si estan ben conservats són una cosa extraordinària quan es beuen al cap d'un temps. Dels que he begut jo, em quedo amb tres, que m'han deixat unes sensacions que encara recordo: Château Pichon Baron de Lalande 1990, Château Magdelaine 1989, i Château Lafleur 1982. Seguint amb l'estil, són vins, i de fet ha de ser així perquè l'evolució del vi sigui bona, que es mouen més en registres i nocions de finor, lleugeresa i equilibri, que de força o concentració. És a dir, sense excessos, sense sobremaduració, més aviat el contrari (la merlot, per exemple, sempre arriba justeta a la maduresa alclima Bordelès), ni són vins amb molta extracció, ni oxidats. Són aparentment fluids i superficials, comparats amb els vins més moderns actuals, però la seva trama tant aromàtica com gustativa és densa i potent. Per a mi és el més difícil d'aconseguir, potència sense grans demostracions. El primer dia de verema a les vinificacions de Chateau Fonroque el 2002, recordo que estava fent un remuntat a la part alta d'un dels dipòsits de ciment, i va passar el propietari, Alain Moueix, i al veure’m em va saludar, i després em va dir: "amb suavitat, no moguis tan ràpid el tub". Sempre cal tractar el vi amb delicadesa. Els bordelesos són conscients que el vi està fet per acompanyar a taula, i que han de ser vins de plaer. Que siguin "bevibles", que maridin bé, que no es facin pesants... D'això també l'estil. Generalment els bordeus són més apreciats a la taula que en tastos o degustacions. Són també vins complets i ben construïts, amb tots els seus elements. Crec que l'art de l'assemblatge de lots que tenen allà (recordeu que un vi és resultat de barrejar lots diferents de vi que provenen de les diverses parcel·les que té la propietat) fa que el vi tingui tots els seus elements de constitució. Les parcel·les de sorra aportessin més lleugeresa, les argiles li solen donar més densitat, els còdols més profunditat... El prestigi adquirit per molts d'aquests vins es deu al fet que han mantingut les produccions i les referències que elaboren. És a dir, que elaboren la mateixa marca i la mateixa quantitat d'ampolles des de sempre. Quan les coses van bé, en lloc d'augmentar les produccions s'esforcen any rere any per augmentar la qualitat i després augmentar els preus. El que sí que van fer fa ara 20 o 30 anys la majoria dels châteaux, i altres més recentment, és l'elaboració d'un segon vi, amb l'objectiu de millorar el primer. Normalment les vinyes més joves anaven a aquest segon vi, però amb el temps ha estat més una selecció per qualitat de raïm, i sobretot per tipus de sòl. Ara aquests segons vins són ja un vi a part, un Cru dins el Cru, amb la seva personalitat pròpia. Aquests són igualment extraordinaris, ja que el treball i la dedicació, és la mateixa que per al germà gran! Fins i tot hi ha una part de la producció que es ven a granel als negociants. A Petrus hi ha una mica de vi que mai entra al gran vi i es ven com a granel! Crec que hi ha un altre aspecte molt important en l'elaboració del vi de Bordeus, i en la seva recerca per la qualitat i que crec no té parangó a cap lloc al món, i és que posen la tècnica i l'enologia al servei del terrer, és dir per valoritzar-lo encara més. El bordelès té una noció molt precisa del que és el terrer, i sap que no pot produir grans vins de qualitat si no disposa primer de bon raïm, procedents de varietats nobles, perfectament sanes i amb la maduresa ideal. Però no per això deixen de ser tècnics. Al contrari, tenen cura, estudien, reflexionen, amb equips de gent molt competents, qualsevol aspecte de l'elaboració, des de la vinya fins a l'embotellat, fins i tot en l'emmagatzematge o embalatge. No entraré en detalls tècnics, però et deixa gairebé sense alè veure la quantitat d'informació, anàlisi, reflexió, treball, i no diuen ni fan res perquè sí, tot té la seva raó. Cada vegada que hi vaig, torno dels meus viatges amb llibretes senceres d'apunts. Cal no oblidar que Bordeus és el bressol de l'enologia moderna, i es nota en els gens de la gent d'allà. Els primers instituts de recerca i ensenyament relacionats amb el vi neixen a Bordeus, començant amb Ulisse Gayon entre 1880-1920, antic col·laborador de Louis Pasteur, i després Jean Ribéreau Gayon (1949-1976) i Pascal Ribéreau Gayon. És impressionant veure les instal·lacions, mitjans, professorat (referents mundials en les seves especialitats), centres de recerca, que hi ha a Bordeus. De les seves facultats han sortit enòlegs tan admirats i respectats en aquests últims decennis com Emile Peynaud, JC Berrouet, Dubourdieu o Boissenot entre d'altres. Potser la Universitat de Davis a Califòrnia estaria a aquest nivell, o bé la Sup Agro de Montpeller, però aquesta última més enfocada a la viticultura. Sobre aquest tema és molt il·lustratiu i interessant el “L'histoire de l'oenologie à Bordeaux par Pascal Ribéreau-Gayon - de Louis Pasteur à nos jours”. I s'entén el que representa Bordeus com a centre de referència per al vi. Mantenir tota aquesta estructura demana grans inversions, i les fan. No reparen en mitjans, ja sigui a nivell del material, o del personal, investigació, adequació d'edificis... Al bon vi li agraden els diners. Amb això augmenten la qualitat any rere any, i per tant el prestigi, i per tant el preu. I solen ser inversions sempre pensades per millorar el procés, no només la imatge, tot i que evidentment cal cuidar-ho tot. A mi, quan veig tot el que hi ha darrere d'alguns d'aquests châteaux, els alts preus que tenen no em semblen cars. Encara que en algunes anyades sí que s'hagin disparat una mica! Per a mi aquest preu és una evolució lògica, és el resultat de molts anys de millores i treball. És d'admirar que segueixin treballant per millorar cada dia, quan molts d'aquests vins estan al més alt nivell. I és curiós perquè tota aquesta filosofia de vi i treball, el porten amb un perfil molt baix. No són gent que a la que li agradi posar-se davant, per a ells el més important és el vi. De fet, són poc coneguts pel gran públic, només ho són pel cercle professional més proper. Hi ha multitud de grans personatges del vi que són desconeguts pels consumidors. Dir també que un bon vi ho és perquè és singular, té caràcter propi, no és comú, i d'això a Bordeus en són molt conscients. Tot i ser grans tècnics, no utilitzen cap tècnica que pugui modificar el vi. El vi ha de ser la màxima expressió de les seves parcel·les, varietats i clima de l'any. Si s'utilitzessin certes tècniques per fer el vi més accessible, més a la moda per al consumidor, perdrien raça i caràcter. Conec un noi japonès amb el qual vaig estudiar el DNO a Montpeller que, a banda de la seva feina en un celler, és sommelier d'un tres estrelles Michelin al Japó. Ha begut i memoritzat molt bordeus, l'apassionen i és capaç en un tast a cegues de dir-te el nom del château. Són pocs els vins que tenen aquesta capacitat. És realment extraordinari. I ja finalment, també són molt respectuosos amb el medi, tant a la vinya com al celler. Totes les seves pràctiques són molt raonades, sense excessos, buscant l'equilibri i la vida a terra i en el vi. Sense agressions al medi ambient. Molts ja no utilitzen productes de síntesi, les dosis de sulfurós són baixíssimes i estan en la línia d'anar a menys; el treball a la vinya és respectuós amb la fauna auxiliar i amb la vida del sòl. Han deixat d'utilitzar maquinària pesada i de desestructurar el sòl, poden i realitzen certes operacions en funció dels astres. Però en fan bandera, perquè crec que per a ells forma part d'una evolució lògica.

Ha estat un resum una mica desordenat de la meva experiència i aprenentatge, però és realment enriquidor en tots els sentits passar una mica de temps amb ells. Moltes vegades ser-hi és estar com en un núvol. I el millor és que quan després t’asseus a taula i gaudeixes d'un d'aquests vins, mai falla i és una experiència de gran plaer! I pel que jo percebo, seguirà essent així per molts anys.

Josep Mas Propietari des del 2005 del celler Mas Asturias al Bierzo, on té cinc hectàrees de vinya vella de mencía i elabora unes 15.000 ampolles del vi Massuria. És Enginyer Agrònom per l'Escola d'Agronomia de Lleida (ETSEA) i Llicenciat en Enologia per l'École Nationale Supérieure Agronomique de Montpellier (ENSAM). Abans de instal·lar-se al Bierzo, va treballar i es va formar en cellers prestigioses de Saint Emilion i Pomerol, amb la família Moueix, i també va realitzar dues vinificacions a Borgonya i Sud-àfrica.