Contraportada | Catalán

Per Arturo San Agustín

La tardor és humil com els llenyataires. Així veia la tardor el poeta xilè Pablo Neruda. Jo, la tardor, oblidant que una vegada vaig poder presenciar aquelles feines que els meus antecessors anomenaven verema, sempre la vaig viure com a un presagi de la tristesa imminent, és a dir, de la falta de llum natural, d’aquell dia que minva, que va minvant fins que se n’apodera el sever hivern. Ara, des fa uns anys, des que tinc amics en el món del vi, des que puc assistir a alguna verema, la tardor ja no m’entristeix. He tornat, doncs, a recuperar una de les imatges que va marcar la meva infància.

El soroll que el martell del ferrer provoca o provocava en colpejar contra una enclusa i domar el ferro envermellit, candent, forma també part dels meus records infantils. Aquella escena suada, aquell soroll cadenciós, encara vaig poder gaudir-lo al poble de l’alfarer, mag de les formes i l’argila. Però cap d’aquelles dues imatges o escenes m’impressionen més que la que protagonitzaven aquells llauradors que, descalços, trepitjaven el raïm al cup. Perquè, en una ocasió, vam viatjar al poble on vivien els meus avis durant l’època de la verema. Què coi vaig poder intuir jo en aquella escena que tant m’impressionà?

Sempre he considerat el vi com un dels meus millors amics i l’únic que és capaç de desemmascarar en veu alta i en el moment oportú a aquells que pretenen enganyar-nos. Però ara el vi, a més, i per diverses raons, m’ha tornat a una dimensió espiritual. I només el vi és capaç d’ajudar-nos a assolir aquella dimensió. Potser, penso, s’hauria de divulgar aquella qualitat del vi, potser s’hauria d’insistir en ella ara que són molts els que busquen dimensions espirituals on mai es trobaran. I h ade quedar molt clar el que tots sabem: que una cosa és l’espiritualitat i l’altra la religió.

En el vi s’hi troben els Déus grecs, els herois antics, les sacerdotesses i tot allò que alguns anomenen temps pagans. En el vi s'hi troba Bíblia, aquell bell llibre que no tots llegeixen amb ulls religiosos. En el vi s'hi troba la història del vell Israel i la nostra història, la d’Europa, és a dir, els monestirs cristians, les abadies, les cartoixes. Hàbits, caputxes, silencis, abusos, mules, tenacitats, vinyes, terres pobres, que, no obstant, ja van saber valorar i entendre alguns en els temps anteriors al cristianisme. En el vi s'hi troba Jesús, qui, segons els entesos, va instituir la cerimònia de l’Eucaristia, en l’anomenat Darrer Sopar, amb raïm de la varietat syrah. Arribin vostès a saber, però així m’ho va assegurar un vell monjo al Líban. En el vi està Shakespeare, que gairebé tot ho va escriure bé i molt sonorament. I dient Shakespeare potser ja no sigui necessari insistir més, perquè Edgar Allan Poe és una altra cosa.

Res m’alegra més la visió que poder contemplar a una dona descalça trepitjant raïm. I aquella escena jo l’he viscut i gaudit, al costat d’unes vinyes, en un dels cellers que estan a Sardón de Duero. Mentre aquella noia morena, cuinera, trepitjava el raïm jo veia en ella el misteri de la vida i fins i tot a Ulisses i tots els Mediterranis. El cervell és així. L’escena que propicià aquella dona descalça trepitjant el raïm em va venir a la memòria, em va tornar, un matí quan, per raons professionals, periodístiques, em trobava al Vaticà.

A l’interior de la basílica de Sant Pere, a primera hora del matí i molt abans que els turistes i peregrins hi accedeixen, el poderós barroc encara t’impressiona més, però on el misteri es viu millor és sota la basílica, a les anomenades grutes noves. Concretament a la petita, estreta i austera capella Clementina, que està molt a prop de la suposada tomba de Sant Pere, de les tombes d’altres papes, d’alguns sarcòfags paleocristians i també de remotes restes arquitectòniques. Fou a la capella Clementina on Miquel Delgado, monsenyor i subsecretari del Pontífex Consell per als Laics, celebrà una missa a la que vaig ser convidat i a la que també assistiren dos periodistes, tres religioses i un ambaixador. Feia ja molts anys que no assistia a una missa. Si no recordo malament, des que estudiava batxillerat en un col·legi dels Germans de la Salle, amb un director, per cert, que no obligava als seus alumnes a assistir-hi.

Fou en el moment que monsenyor Delgado beneïa el vi quan entenia que, cert bodeguer espanyol molt premiat, tenia raó. Em refereixo a allò que una tarda va dir: “Hem de divulgar i descobrir la dimensió mística del vi”. I estic plenament convençut que a les seves paraules no hi havia mai intenció religiosa sinó espiritual, que no és el mateix.

Jo, ara, des de fa un temps, des d’aquell matí entre vinyes, des de la capella Clementina i des de les paraules del molt prestigiós i loquaç bodeguer, he començat a assaborir el vi d’una altra manera. I com un expert, que ni ho sóc ni ho pretenc, sinó com algú que cada dia valora més la veritable cultura, que no sempre està als llibres.

Arturo San Agustín Barceloní, periodista i escriptor. Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme, premi Plaça Major de poesia i finalista del premi de narracions breus Antonio Machado. Ha publicat 14 llibres. L’últim, “Tras el Portón de Bronce”, un viatge periodístic i total a l’interior del Vaticà. Ha escrit a El Periódico de Catalunya, El Mundo i actualment a La Vanguardia.