Honestedat, heroïcitat, embruix (hechizo)

Per Orlando Lumbreras

La música és “l’art de les muses”; i no és això el vi??? Evidentment parlo de vins emocionals, d’aquells vins imperfectes que ens fan sentir (els altres han deixat d’interessar-me, ho sento).

Misticisme pitagòric, harmonia de les esferes, proporció entre les parts i el tot. “Harmonia de les esferes” Per què porto a aquest mar de lletres, oceà de paraules que sorgeixen gràcies a la insistent persuasió de l’amic Quim m’han fet escriure?? Recercant en la meva ment en post d’aquella harmonia que existeix entre la música i el vi, o que almenys existeix a la meva ànima, sorgeix atzarosa i revoltosa, aquesta proporció musical que regeix la representació geocèntrica de l’Univers –el Sol, la Lluna i els Planetes– curiosament essencials per a que el cep es desenvolupi en sintonia, ja que les plantes, necessiten de cadascun d‘ells per expressar al complet la complexitat del terrer.

Això és l’EMBRUIX (HECHIZO). El que reflecteix que un vi està viu; el que ens regala l’ànima de viticultor. Ànima que sempre està present a cada nota d’aquella música, d’aquella melodia que el vi ens entrega. I si hi ha ànima a la melodia és perquè hi ha HONESTEDAT en la interpretació; honestedat allotjada a les mans de l’elaborador del músic, honrat i sincer.

La música d’avui voletejarà entre els nostres sentiments, el vi que jugarà amb les nostres sensacions, conjuga embruix (hechizo), honestedat, expressivitat, emoció i honradesa. I li afegim, a més, una entrega desmesurada, generositat sense límits, per tal que el tot sigui més gran que les parts; així arribem a la conclusió d’estar parlant, en el pla musical, d’un home que ho ha donat tot, que ens ho ha dotat tot: BOOKER T. JONES.

Les seves cançons seran els nostres vins, Les nostres copes seran les seves harmonies. Les seves melodies seran les nostres passions i els nostres deliris seran cadascuna de les seves composicions.

Hi ha una tercera H que ha de quedar patent (hi ha una quarta que sonarà de manera protagonista en breu) i que limitarà la tria de vins que avui passaran pel tamís d’aquest teclat que colpejo per escriure: HEROÏCITAT.

No puc, i no vull, viure sense la música; ni sense els vins.

De l’harmonia dels dos, música i vi, sorgeix un dels grans plaers mundans d’aquesta Terra. Així que després de capbussar molt a la meva discoteca vaig decidir que pocs artistes tenien aquella ànima i aquelles tres H gravades a foc a les seves notes com Booker T. Jones.

Booker T. és entrega, generositat, honestedat. Això sona a velles vinyes, a plantes que enfonsen les seves arrels dins la profunditat del subsòl cercant el soul, l’ànima. Dedicació al vi, a la melodia, a satisfer els sentiments més profans, a acaronar les nostres oïdes i el nostre paladar… El nostre cor, les nostres entranyes. Booker T. va ser un nen prodigi, de color; nascut el 44, a Memphis, potser no era la millor època per reivindicar que era el primer de la classe, que era qui marcava el ritme, qui dirigia la banda, qui marcaria la pauta a l’orquestra de la festa de graduació. Cada mostra de grandesa era un acte d’HEROÏCITAT, sempre de front, honest i sincer.

Talent musical, impregnat a l’ADN d’aquell raïm, d’aquella fruita, que ha desafiat les inclemències climàtiques, que ha desafiat la verticalitat per seguir subjecta a aquella planta que s’emociona amb cada raig de sol, amb cada nota de blues que traspassa la roca mare i es fica entre les seves arrels.

Booker T. Jones  és únic, é s el so STAX, és mineralitat. La seva honestedat, la seva delicadesa van fer que es reconegués el seu segell com la música Memphis, jugant amb el soul, amb el R & B, amb el jazz; amb cada fragància, amb cada nota aromàtica, amb aquell pas vertical i profund del vi que fa que s’enervin cadascun dels nostres nervis sensitius.

Complex, singular, ple de matisos, les cançons de Booker T Jones són vins emocionals, que ens fan vibrar i sentir. Vins que viuen, que bateguen, que palpiten i que emocionen.

Em quedo amb 4 vins, amb 4 cançons.

Segurament no siguin els millors vins del món, segurament siguin cançons amb notes discordants, però són vins que m’han fet vibrar aquest 2014, són cançons que m’han fet gaudir. I per què 4 vins, 4 vides, 4 cançons?

Pensem, encara que només sigui per un moment, que la vida, com la música, no es tangible, sinó que està forma per impulsos, per una seqüencia de freqüències i longituds d’onda que musicalment podem assimilar com a “octaves”. I la estructura matemàtica de l’”Alma del Mundo” (recorden les meves primeres paraules, l’harmonia de les esferes, etc., etc.) té 4 octaves (mare meva que palla mental que he anat fent durant setmanes per justificar 4 vins, 4 cançons, però el 4 es fonamental, 4 elements…). El 4 és màgic, encisador.

Segurament, si heu aconseguit suportar-me fins aquest punt, us estareu preguntant que tant 4!!! Tant 4!!! Falta una quarta H.

Tenim Honestedat, Embruix (Hechizo), Heroïcitat; i la quarta??? Senyor@s, la quarta l’aporta també Booker T. Jones. Encara que era multi-instrumentista (saxo, guitarra, contrabaix, piano...), i amb tots i cadascun sabia transmetre el que pocs han aconseguit, el seu instrument inseparable sempre fou, i serà el Hammond B-3.

“Green Onions” vs Linaxe de Lupián 2013. San Mamed - Ribeira Sacra

Hi ha pocs llocs tan indòmits, purs, salvatges i escarpats com la Ribeira Sacra; l’emoció, l’enorme soledat que es tradueix en formidable bellesa, que se sent quant la teva mirada es precipita, entre vinyes, cap al riu Sil, és sens dubte, una vivència de nivell superior. Crec que aquella esgarrifança és el romanticisme. Sentir-lo observant el pas del temps. Temps que en cançó com “Green Onions”, composta el 1962, roman inalterable, amb el mateix transitar seductor i hipnotitzador.

La versió que us he enllaçat és l’original, crua, neta, sense manipulacions. Així és Linaxe de Lupián, una mencía que trobem a la part més indòmita de Ribeira Sacra, a Rozavales (Lugo), parròquia pròxima a Vilachá de Salvanur.

Mencía que ens galanteja com fruita fresca, com aquella fruita que harmonitza cada nota del Hammond B 3; fermentació i honestedat. És essència pura, natural, colpejada, com refinat taní rugós i atrevit, per els espuntaments de la guitarra que juguen nerviosos i atrevits.

Mencía sense domesticar, salvatge, amb aquelles vinyes que es precipiten sobre el Sil més rebel i impetuós. Bríos que recorren les venes del nostre heroi, José Aira, un home que sent i pateix el bateig de cada una de les seves plantes, i que amb la saviesa de les seves mans ens regala aquesta fruita delicada i galant anomenada Linaxe de Lupián (Bodega San Mamed).

Des del 62 han passat moltes anyades; i Green Onions segueix emocional i admirable, com segueixen batallant les mans, avui esquinçades, de José Cuando Booker. T. creava aquesta joia, el nostre Booker de Lugo. “Booker T. Aira”, ja netejava d’herba, i les obria un petit espai entre tanta grava que pobla cada terrassa.

I com el vi ha anat creixent, fent-se més esvelt, també Green Onions ha anat guanyant amb el pas del temps. Per això us regalo la versió actual, plena de poder i nervi, que em sembla fantàstica.

“Warped Sister” vs. “Dominio del Urogallo La Zorrina 2012”. Dominio del Urogallo - Canga del Narcea

Sòl que és pedra, cants rodats de pissarra vermella, roca mare a flor de pell, que deixa una lleugeríssima veta de matèria viva per alimentar la planta. I d’aquella terra que és mineral, en un paratge impressionat i tremendament tel·lúric, La Zorrina, la carrasquín extrau l’essència d’un vi únic.

Agrest, punyent com la guitarra de Neil Young que el 2009 es va fondre amb el Hammond de Booker T. per entregar-nos un disc essencial, més rock que funk, rocós i apassionat a la vegada, on la mineralitat predominava sobre el component de fruita, estructura i pas llarg: una feina denominada “Potato Hole”, d’on extraiem aquesta meravella sorgida de les entranyes d’Astúries, La Zorrina 2012, o la seva mutació musical, “Warped Sister”. Un tema meravellós on la melodia estripa les entranyes; on l’harmonia a cada glop ens fa somiar entre la sensibilitat i la feresa, entre la sedositat i la potencia.

La Zorrina és l’harmonia de la roca i de l’home, de l’heroi que es mostra com una roca per lluita cada dia, Nicolás Marcos (de vegades penso que es més Neil Young que Booker T. Jones). I a més és l’art d’equilibrar la pedra amb llenguatge complementari de la vinya; no només d’ella sorgeixen escales, accessos o suports que contenen la terra, també mantenen a la planta rígida i faciliten el cultiu i el que és més transcendent des del punt de vista sensorial, ens aporta aquest solcar indomable i rebel que complementa l’expressivitat d’aquesta fruita carnosa i latent.

Et preguntes si hi ha més en un tema com “Warped Sister”, en un vi com La Zorrina? Hi ha molt més; et convida a que descobreixis l’enorme complexitat, entregada per un sens fi de varietats que cohabiten amb la carrasquín, amb una bona copa mentre ressonen als teus timpans les notes d’aquest tema.

“Austin city Blues” vs. “Groove 2013”. RuBoR Viticultores – Cebreros, Gredos

Seguim amb la nostra historia de superherois!!! L’heroïcitat com a valor intrínsec a la vinya, en el treball a la vinya. Després de recórrer el Nord del país, aquest viatge emocional vol detenir-se a prop del meu lloc de residència per mostrar una altra zona única, Gredos (en la seva accepció del terme més ampli i generalista), un altre raïm singular i elegant, la Garnatxa, i un home que porta tatuades les 3 H que ens fan caminar: Honestedat, Heroïcita i Embruix (Hechizo).

Com en anterior personatges, sumem una lletra més, una A, d’Amistat (en aquest cas més forta), per poder parlar de Rubén Díaz, el Booker T. de Cebreros.

Perquè si hi ha una persona generosa i entregada, aquesta és Rubén. Booker T. va treballar i va regalar la seva màgia a grans de la música (Otis Reading, Eddie Floyd, The Staple Singers, etc., etc.). No crec que hi hagi ningú dels que “acampem” per Gredos que no hagi necessitat les dues mans del geni Rubén!! Coneix com ningú la seva terra, el seu camp, i el bateig d’aquesta encantadora comarca.

I en el seu subsòl palpita l’elegància, la sensualitat d’”Austin city Blues”. Una cançó on Booker T. Jones es desafia, de igual a igual, amb un altres grandíssim del panorama musical: Gary Clark Jr. Aquest tema, que podem trobar en la gravació més recent de Booket T. “Sound the alarm” és pur Groove; és delicadesa, és fruita, és frescor, riffs de sensibilitat i grandesa… i es profunditat. És d’aquells temes, d’aquells vins, llargs, que tenen una atracció que encara perdura a la memòria. És Groove 2013, sorgit des de l’Amistat, i de la passió. I de l’afany!!! Fermesa, potser també obstinació, per mostrar que darrera d’aquelles caldejades terres abrassades pel sòl d’agost es poden descobrir vins tan emocionalment sensibles. I és que, com acostuma a dir el nostre heroi, Rubén: "Existeixen petits mallols, de granit descompost, que tanquen aquesta delicadesa en cadascun dels seus grans".

Un vi amb aquell nervi que mostra Gary Clark Jr., en la seva guitarra, taní lleugerament rugós, present, però amable; carícia ferma i poderosa, perquè quan el funk i el blues s’abracen, es fonen, sorgeix potencia d’harmoniosa cadència. Només plaer i sentiment profund.

“Representing Memphis” vs. “Lar dos Soños 2012”. Adegas Xangall – Arbo, Pontevedra

Ha deixat per tancar aquesta “flipada enomusical” a una HEROÏNA amb majúscules. Lluitadora empedreït, Begoña Troncoso ama la vida natural i posa el cor en cada moment, en cada lluita diària, com porta fent anys un altra dona gran, una altre gran de la cançó: Sharon Jones.

La lluita com a forma d’enfrontar-se a la vida; sense decaure mai, sempre de front. Herois quotidians, anònims potser, que estan allà per fer-nos més plaent aquest transitar.

Honestedat en la seva feina, en el camp, batallant perquè aquells albariños que broten, relluent, a la vora del Miño, ho facin nets, biològics, dinàmics, sense contaminació, sense necessitat de químics, pugnant per cada gram de vida, d’embruix.

Embruix que sorgeix de les entranyes de Sharon Jones, plena de força; una dona que va acceptar la invitació de Booker T. per crear i donar vida a “Representing Memphis”, un albariño somiador, “Lar dos Sofios”, sensible, carnós, brau en la seva concepció, de bateig profund, sensual i amb una acidesa tan acariciador i insinuant que fa que la seva ànima, el seu “soul”, s’eleva a dimensions paradisíaques.

El meu consell: sent cada vi amb els ulls tancats i la música penetrant en el seu interior, a través de la copa. Segurament gaudiràs d’emocions úniques.

Les meves les acabo de compartir amb vosaltres; quelcom íntim i personal que vaig acceptar va ser comú. Si no són aquestes cançons, seran altres; si no són aquests vins, seran altres. Cadascú té els seus ritmes… I els seus vins.

Orlando Lumbreras Qui és Orlando Lumbreras? Ufff!!!!, bona pregunta, segurament amb centenars de respostes. El més conegut és Orly comunicador, conductor del programa Placeres Mundanos a Radio 3, que emet tots els diumenges a les 10:00 del matí. Un home que gaudeix fent confluir sentiments hedonistes, des dels culinaris als enològics, sempre passant per aquest tamís musical i cercant la perspectiva més humana, més personal de cada convidats. Tastador des de fa uns anys (va estudiar Sumillería, encara que mai ha exercit a l’hostaleria), la seva inquietud li va portar a estudiar Enología y Viticultura a l’Escuela de la Vid. Avui coqueteja amb diversos vins, elaborant algunes garnatxes i alguns albillos, mentre intenta aprendre, cada dia, les tasques de viticultor, doncs el que realment estima és el camp. Per aquest motiu, molts dies els podreu trobar en algun dels mallols que li agrada treballar personalment.