Per Rayco Fernández

"La gent no creu mai en els volcans fins que els hi arriva la lava". George Santayana.

A Plinio el Vell se’l considera, de manera graciosa, el primer turista de las illes Canàries. L’escriptor i militar romà va rondar Lanzarote fa uns 2.000 anys i en va deixar bona constància. El seu viatge fou el que seria avui un viatge organitzat, una expedició que finançava el Rei de Mauritània. Pot ser que, tot i que en aquell moment no existís la meravella natural que avui coneixem com a Timanfaya, al bo de Plinio li agradava Lanzarote. El destí, capritxós, li va deixar preparat el seu òbit als peus d’un altre volcà. Explica la llegenda que es va acostar massa al Vesuvi durant l’erupció que va acabar amb la mítica ciutat de Pompeia. Avui, Canàries segueix sent un destí turístic segur malgrat que patim cada cert temps les conseqüències de viure en una terra amb activitat volcànica.

Expliquen que fou exactament la nit de l’1 de setembre del 1730 quan, a dos llegües de Yaiza, on avui s’hi troba el Volcán del Cuervo, la terra es va obrir sobtadament i va estar escopint foc durant 9 o 10 dies. Asseguren que s’escoltaven les explosions des de Tenerife. Va començar llavors una part de la història recent de Lanzarote, potser dels passatges més coneguts de Canàries. Hi ha diversitat de criteris i versions; el que va passar allà alguns historiadors ho donen per tancat 6 anys després, però d’altres veus neguen que fos així, ja que els que escrivien sobre el que va ocórrer no van recollir per escrit aquell presumpte final del 1736.

La veritat és que els episodis volcànics es foren produint intermitentment, amb èpoques de calma i altres de furor, deixant-ne constància els capellans que van estar per allà. Les cròniques diuen que els trons i la pluja de cendra es van fer molt habituals, que els habitants d’alguns pobles o llogarets emigraren fins a les zones de l’illa més segures. Temps després, si la lava no havia arribat a les cases i si els volcans permetien una treva, tornaven a casa seva.

M’interessa especialment el que li va passar a aquells habitants, abans, durant i després d’un episodi així de traumàtic. José de León, historiador de la Universidad de Las Palmas, que va publicar una tesi sobre els pobles sepultats sota el volcà, i que ens va ajudar aportant valuosa informació quan vam crear Puro Rofe Viñateros, descriu en els seus textos al voltant de 40 pobles sepultats. En aquell moment al voltant de 2.000 persones vivien en aquells poblets, el 25% de la població i el gruix del motor econòmic de l’illa, doncs aquelles eren les terres més fèrtils de tota la zona.

[caption id="attachment_31172" align="aligncenter" width="775"] Mapa de la zona d’erupció de Lanzarote.[/caption]

La lava va sepultar amb virulència Tingafa, Chimanfaya, Mancha Blanca, Maretas, Santa Catalina i altres poblets. Durant aquells anys també va convertir en cendres Iñaguadén, Gerias i Macintafe. La població d’aquests pobles es va veure obligada a desplaçar-se dins de l’illa; alguns optaren per emigrar fora. De vegades imagino com de difícil hauria estat viure allò, però crec que l’esforç d’imaginar-ho és totalment debades. A la dezmería de Timanfaya, als 150 kilòmetres quadrats que avui coneixem com a camps de Malpaís, i als seus volcans, s’hi comptabilitzaven una mica més de 9.000 faneques de blat i gairebé 30.000 de civada, per aquesta raó era coneguda com el "graner de Canàries".

El Govern de l’illa –és a dir, el Cabildo– va demanar per carta al monarca (cal recordar que llavors regnava un altre Felipe) una rebaixa d’impostos. No sabem si li va fer cas a la petició, però el que sí consta era la preocupació latent per a que l’illa no es despoblés; gràcies a la geopolítica se sabia que hi havia altres regnes que, tot i amb erupcions, es plantejaria ocupar-la.

A més, durant els anys successius a aquelles erupcions, es va arribar a patir a l’illa, per aquest ordre: sequera, grip, paludisme i una infinitat de desgràcies que van fer la vida a l’illa un autèntic infern. Va arribar a tals nivells que fins i tot es va prohibir, sota pena de mort, abandonar l’illa. Gairebé res.  

Faig esment a Lanzarote però no puc deixar enrere Tenerife amb gairebé 300 volcans. Al Valle de la Orotava una de les nostres grans zones de producció de vins, molts de gran qualitat, hi va haver erupcions poc abans de la conquesta de les illes. A finals de l’any 1704, i durant pocs dies, el volcà Siete Fuentes va entrar en una violenta erupció. Una història que sempre m’ha encantat, relata que un bisbe illenc, davant la desesperació dels seus feligresos, va decidir agafar les regnes en l’assumpte com va poder. Va pujar al punt més alt de les muntanyes i va oficiar un senyor exorcisme perquè, segons la gent del poble, aquelles muntanyes estaven maleïdes. Projectes vinícoles de reconegut prestigi com Envínate o Ignios tenen vinyes molt a prop d’aquell lloc un dia tot havia estat cendres o lava: Chinyero, Arenas Negras, Arafo, etc.

En una altra illa meravellosa, El Hierro, en determinades èpoques de l’any, es patia tal magnitud de sismes que la població sortia amb els seus llits al carrer i hi pernoctava. Fins i tot existia un pla d’evacuació de tots els seus habitants que contemplava enviar-los a l’illa de Fuerteventura, terra fèrtil i sobrada d’espai. Sembla ser que l’erupció submarina del 2011, que segur que alguns recordaran, no fou l'única d’aquell tipus. Aquells terratrèmols que sentia la població es resolien a les profunditats de l’oceà afortunadament pels herreños.

La Palma –com sabem per rigorosa actualitat– és una altra illa que té experiència en aquest assumpte que s’obri la terra. Hi ha testimonis escrits des del 1581 sobre els efectes de les erupcions i cal destacar que, afortunadament, s’han registrat molt pocs morts. El de Teneguía, l’any 1971, va ser just l’anterior al que l’illa està patint en aquests moments. Algunes persones encara recorden que les campanes de l’església de Fuencaliente van començar a tocar totes soles. Va ser 24 hores abans de l’inici de l’erupció; les poblacions de Los Quemados, Las Indias i Las Caletas van poder evacuar, i, malgrat algun ensurt per salvar els vaixells de la Playa de San Juan, gairebé no es van haver de lamentar danys a les cases. La nostra admirada elaboradora Victoria Torres té un vincle amb els volcans més que anecdòtic; ara fa tot just 50 anys que el seu pare veremava a pocs metres del volcà de Teneguía. Per sort, a ella aquesta vegada li ha tocat una mica més lluny, tot i que sí que ha notat les conseqüències.

En aquest enllaç es pot veure a un jove Juan Matías Torres amb la seva quadrilla de treball i el Teneguía als seus peus.

"Recorda’m que les terres més fèrtils foren construïdes pel foc dels volcans". Andrea Gibson.

Els volcans, que destrossen llocs habitats o cultivats, també omplen d’escòria o cendra zones que fins i tot estan allunyades dels cons volcànics pels quals escupen la lava. Però ull, hi ha un element associat als volcans que a Canàries nomenem de diferents formes i que l’agricultor ha sabut aprofitar des de fa molt de temps; tècnicament es fa dir lapilli, però a Lanzarote és més conegut com a rofe. A El Hierro, però, com a Jable, i en general a totes les illes, el coneixem com a picón.

[caption id="attachment_31177" align="aligncenter" width="1100"] Vinya El Hierro. Bimbache Vinícola[/caption]

A Lanzarote, després dels esdeveniments que he descrit anteriorment ocorreguts a Timanfaya, els agricultors van recórrer al beneït rofe. El sistema de cultiu més usat s’anomena enarenado: es tracta de netejar els sòls i cobrir-los amb uns 15-20 centímetres de picón, d’aquesta manera el sòl manté la humitat durant mesos. Aquest sistema guarda qualitats higroscòpiques que fan filtrar l’aigua de la pluja o la condensada de les nits, coneguda com a relantada.

[caption id="attachment_31182" align="aligncenter" width="1000"] Hoyos Lanzarote. Chupadero grandes hoyos[/caption] [caption id="attachment_31179" align="aligncenter" width="1030"] Hoyos Masdache[/caption]

Per si no fos prou, el rofe aconsegueix un efecte anomenat mulching, que ve a ser, a grosso modo, un efecte tap. Manté la temperatura i reté aquella humitat que ha filtrat al subsol. Cal ressaltar que aquestes capes de rofe eviten les escorrenties, i tot i que no plogui molt, quan ho fa és durant uns minuts i de forma intensa. En dono fe.

Però a zones amb més profunditat de rofe, com La Geria, fotografiada per molts i icònica estampa de l’illa, es va haver d’anar una mica més enllà. Tenint en compte que existeixen zones que van quedar cobertes per més de 3 metres de rofe, el camperol va haver de cavar fins a crear els coneguts hoyos (forats) de la Geria, Tisalaya, Juan Bello, Masdache que, depenent de la zona, son més o menys profunds. A més de fer aquests forats, també les van haver de protegir dels forts vents amb allò que avui anomenem socos, murs de pedra que són autèntiques obres d’art. El viticultor era tan conscient de la fragilitat de l’ecosistema que habitava que sempre va tenir cura del seus socos i els seus murs. Sabien que era essencial per treballar bé la terra en un lloc amb un clima subdesèrtic i amb èpoques de l’any bastant ventoses.

Em pregunto què pensarien els habitants d’aquella Lanzarote del XVIII si algú els hagués explicat que, darrera d’aquell desastre econòmic i paisatgístic, un dia totes aquelles terres serien Parc Nacional, que allà es cultivaria de nou, hi hauria fins i tot noves carreteres –es van fer les primeres per a una visita de Generalísimo– i les visitaria més d’un milió de turistes l’any.

[caption id="attachment_31178" align="aligncenter" width="517"] Gràfic d’un enarenado[/caption]

Segons la meva modesta opinió, el terme "viticultura heroica" està tan gastat que ha arribat a perdre força. M’explico, l'he escoltat o llegit amb tanta assiduïtat que, en alguns casos, arriba a grinyolar. I sempre que això passa penso en un dels sistemes de cultiu de l’illa de Lanzarote que més m’impressionen: els chabocos. Una tècnica titànica i gairebé suïcida que consisteix en trencar o modelar a les colades de lava fins arribar al sòl vegetal per a plantar vinya –moscatell–, figueres, préssecs, guayabos i altres arbres fruiters. N’hi ha qui fins i tot arriba a protegir-les dels animals i el vent amb murets de pedra.

[caption id="attachment_31175" align="aligncenter" width="1000"] Foto de chaboco —del portuguès cavoco— Puro Rofe Viñateros.[/caption]

Els enarenados, els hoyos tradicionals i fins i tot els chabocos són el resultat del gran ingeni dels camperols. Són tècniques que neixen de la tragèdia i de les necessitats més severes. Avui en dia, Lanzarote, amb els seus sistemes de cultius adaptats al territori i la natura existent, representa un gran exemple de sobirania alimentària, de valor paisatgístic i ambiental.

A la resta de les illes les erupcions i la viticultura han estat molt lligades. Els nostres vins sense volcans no existirien, o com a mínim tal i com els coneixem. Es podria dir que conviuen d’una manera magistral.

[caption id="attachment_31180" align="aligncenter" width="945"] Vinya a Santiago del Teide. Las Arenas. Envínate.[/caption]

Les vinyes amb sòls pobres són el denominador comú de les illes. Els sòls àcids o Mapasei o Mazapé, com coneixem als sòls d’argiles amb pedres, i aquells amb enarenado són habituals no només a Lanzarote, també a la resta de les illes. D’aquesta manera, podem veure vinyes amb capes de picón, però també algunes en terrenys amb gran inclinació, bancals, cordó trenat, parres, etc.

He passat de puntetes per la història recent i he subratllat el gran ingeni dels camperols a Canàries, però no oblidem que les illes, pel que fa al vi, són la suma de molts més elements que els volcans; el clima, les altituds, els sòls, les varietats prefil·loxèriques, els sistemes de cultiu… podríem aprofundir-hi, però aquella és una altra història, també fascinant, que potser haurien d’escriure altres companys amb més sapiència.

Rayco Fernández Fill orgullós de restauradors format, com no podria ser d’altra manera, en el sector de l’hostaleria. Ha treballat com a sumiller en diferents restaurants fins que es va convertir en comerciant de vins fa més d’una dècada. Fundador de dos projectes vinícoles a Canàries, un a Lanzarote (Puro Rofe Viñateros) i un altre a la petita illa d’El Hierro (Bimbache Vinícola). Promotor del Festival de Vinos iNNoble, que se celebra cada dos anys a Sanlúcar de Barrameda. Sempre està tramant alguna cosa i, de vegades, dorm sis hores.

Bibliografia i agraïments a: Archivo de Teguise/José de León/Asociación Volcanes de Canarias